reforçar el front del sí.
La meva cap em demana síntesi
i els meus poemes, també.
El món és una paraula reduïda a la K,
que s’amplia a M de mur.
I l’alta velocitat és tan alta
que ens sobrepassen els trens sense veure’ls.
Trens que abans eren somni,
somni de fills de classe treballadora
amb passos a nivell pels camarades.
Jo només voldria desallotjar la mort.
La mort i la mandra, l’angoixa;
la nit eterna del Capital
o el forat fosc farcit de llumetes de Nadal,
que anomenem “El Sistema”.
Jo només voldria desallotjar la mort
les alarmes, les presons, les immobiliàries;
l’exèrcit, l’arquebisbat i els directius de Caixabank
reduir-los a una simple lletra K
i ni una sola paraula més,
perquè en fan una
i aixequen un Imperi
i compren gallinetes, un núvol, una central nuclear,
o quatre cereals, tan és ara.
Sempre el pobre món fatigat
que s’enfonsa i fa mal,
i jo voldria un poema roig i una mà.
Jo voldria desallotjar la mort i més;
jo voldria, jo voldria, jo voldria...
Jo voldria baixar una mica massa,
arribar al clavegueram
als pous de la clandestinitat;
a les coses on les coses més senzilles i concretes.
Jo voldria ser l’Estellés, el Vicentet del barri,
i una mica Baudelaire algun hivern alguna tardor.
Jo voldria dir més que la lletra K
i que la M, fer més que quilòmetres.
Voldria síntesi, però no perquè avui
m’ho hagi dit la meva cap,
sinó perquè vull voler molt, sense condicionals.
I també vull reforçar el front del SÍ
sense condicions.
Vull, ara i aquí, el teu cos
(ja ho he dit, carai !).
Mirar-te i agafar-te de la mà.
Vull una flor no santa amb els pètals contents,
vull els teus petons, clar que sí,
perquè reforcen el SÍ,
i vull un tren de matinada
que brami commovent la nit
amb els camarades dins el vagó,
i que, aquest no, no sigui desallotjat
per la pressa ni el diner.
Vull que ella vingui de l’escola
i toqui la flauta travessera,
i l’entrepà d’alvocat amb brie,
una finestra al mar
en una primavera no cruel.
Vull els cims nevats quan surt el sol
i tot l’amor dels versos d’en Papasseit,
una illa que es diu Menorca,
Antònia Font i les Dire Straits,
una carícia una tardor per escriure’t,
un vers un tren
un nou socialisme no inventat.
Vull desallotjar la mort
i, pegats, fugir enllaçant les mans
i pujar al tren en marxa
i riure i fer-te un petó,
un final que arribi amb lletres
i el teu nom.
Abans voldria, ara ja vull.
El poeta roig (Fidel Picó)
Maig 2021
