Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 8 d’octubre de 2021

Xisclen multituds


Xisclen les multituds a les xarxes socials,

escamots d'homínids van a la caça del bolet,

-per no coment els que van a caçar dones, negres, LGTBIs...- .

Cremen les paraules o incendien el català;

els monarques et pispen la cartera i són intocables

i als pous hi continua havent molta foscor.

Calla Beethoven, a tothora sonen les sirenes,

la criatura dels veïns plora amb fermesa,

els lladres del temps roben el...temps,

les campanes ploren i es rovellen

i els perdedors perden i normalment són pobres.

Xisclen les multituds arreu,

el vaixell varat rondina de solitud

a la platja de tants octubres.

Torrenteres de tuits i grups de whatsapp 

empenyen cap a mar i arrosseguen 

els poetes a les fosses del caos

on no hi ha ni barques deixades pels nàufrags;

hi ha massa llum en nom de Déu, del mercat

o del Tribunal Supremo.

Qui salvarà el poeta ?

Quina música podrem tornar a ballar aquesta nit ?

Quin volcà estossega llavors d'or ?

Quina paret mestra em protegeix de tot ?

Quina velocitat calmarà el meu desig ?


Quin silenci ens deixes per poder salvar-nos ?

Jo torno als versos llargs com trens nocturns

i tu tornes amb les multituds i els escamots de la pressa

al quadrilàter on els cops de puny 

ressonen fins estressar meu llarg tren.

Tot tremola; tot xiscla; tot se m'allunya

excepte la solitud.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Octubre 2021

dissabte, 18 de setembre de 2021

Dins i fora

 


A dins,

el bosc del poema

on el poeta fugit udola

i et(i es) trenca més (i per) a dins.


A fora,

el brogit de motos

i veus de dones allunyant-se ('t)

per un altre bosc.


(O..., no és el mateix bosc ?)



El poeta roig (Fidel Picó)

Setembre 2021

diumenge, 5 de setembre de 2021

Anada i tornada


 

Tu tornes a ella / i jo torno al negre”  

Amy Winehouse, a ‘Black to black’



A l’anada tot comença. 

De bon matí surts a buscar llum, 

jocs de paraules, somnis, blaus camins. 

Baixes a la platja amb vestit de sobrassada, 

altres jocs, crits, onades ballant 

i el dibuix precís dels teus llavis. 


De tornada, 

la nit llarga de les autopistes.

Tots tornem al negre i al mateix color, 

la foscor 

et torna totes les pilotes 

sense pietat possible, 

com canonades que cremen, 

l nit; la llarga serp, 

la cova i els tentacles a la foscor 

i la línia contínua del voral. 

El propi daltabaix de l’ordre.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Agost de 2021


divendres, 27 d’agost de 2021

La noia de la botiga de 'souvenirs



La noia de la botiga de ‘souvenirs’

que de bon matí escombra

la seva parcel·la de vorera.

Després traurà postals, barrets

i un llarg etcètera.

Tot té el seu ordre precís;

com estació de tren, cadascú a la seva via.

 

A fora, el contrast:

el gran desori de les avingudes del greix,

el viciós, el matiner i el deixat;

els embotits ressecs penjant

com calçotets estesos a la deriva.

 

La botiga s‘obrirà

i entraran els primers clients.

A dins la noia els atendrà

             i tothom al seu lloc com soldats al pati,

          farà el que bonament podrà.


            L'ordre dibuixa en punta fina.



        El Poeta roig (Fidel Picó)

        Agost de 2021 

dilluns, 9 d’agost de 2021

Les clavegueres d’aquest incendi

 



Decauen, bullen les llàgrimes

i els corresponsals li diuen “mala mar”.

Tristesa, alegria ?.

Ball de bastons, ball de festa ?.

Amor, odi ?.

Aigua bruta, aigua neta ?:

Nosaltres; esquitxats pel desordre,

les clavegueres d’aquest incendi.

O aigua depurada que baixa

i els corresponsals en diuen “mala mar,

aigua, poesia pura" 

quan nosaltres sabem

que hi baixen llàgrimes de por,

fruit d'un profund desordre.

Impureses que regalimen,

desperfectes; la corda fràgil

d'unes ànimes farcides de por.

Sonen les alarmes

i els corresponsals en continuen dient

”focus inestables”, “danys col·laterals”,

“residus suportables”, “creixement per sobre del PIB”,

quan a la resta el món i la vida

se'ns escapa de les mans.

 

Ploren les clavegueres d'aquest incendi

i ells comencen l'enèsim ball.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Juny-agost 2021


divendres, 30 de juliol de 2021

Aigües mudes


 

Vies de tren perdudes,

cotxets de nadó rovellats,

abandonats al solar de la innocència.

Infants que ploren com obrers sense feina,

pianos enfonsats al llac dels purs

com s'abandona una fràgil memòria.


I tu, que ja no nedes a la piscina

perquè no hi pots anar.

(El carril sol i les aigües mudes).



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Juliol de 2021

Sense tren

 


On és el sol tren nocturn 

que creua i trenca la nit ?


Ara, la nit és encara més solitària;

sense tren, sense ningú,

sense el vibrar de les vies, 

el fons silenci de les pedres.


Allau de foscor.

Nit malalta, sense tu.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Desembre 2020, relligat: juliol 2021

dissabte, 17 de juliol de 2021

Aquesta tarda


 

Aquesta tarda.

Aquesta olor a fregit.

amb restes de foscor de pàrquing.

L'autobus cansat,

frenent prop de la parada.

Els peus de les noies

que trepitgen la vorera, que passen

i van qui sap on.

El llençaflames del sol

escampant el silenci dels poetes.

La persiana trencada.

La Transició transitant pel pedregar:

cua a la Meridiana

per sortir de Barna.

Hipercor i la mreva tieta Remei.

Espanya de penal i gràcies.

Estiu; Tribunal de Cuentas, codi penal;

l'odi que tot ho crema.

Les rodes dels cotxes,

les cames de les dones

dibuixades a la futura C-17.

Els teus ulls de cansada

perquè has tornat de les colònies.

Antònia Font al cotxe:

"puja el volum, aquests són bons!".

Aquesta primera tarda de juliol.

Aquestes hamburgueses d'escalivada.

Aquesta fugida o incursió

cap a l'interior del país.

L'autobus que frena

i els peus de les noies

que trepitgen la vorera, que passen

i van qui sap on

i el llençaflames del sol

fumigant carrers que tenen set de tu,

o simplement, que tenen set.


Aquesta tarda.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Juliol de 2021

divendres, 28 de maig de 2021

Voldria..., vull



Desallotjar la mort, 
reforçar el front del sí.
La meva cap em demana síntesi 
i els meus poemes, també.

El món és una paraula reduïda a la K, 
que s’amplia a M de mur.
I l’alta velocitat és tan alta 
que ens sobrepassen els trens sense veure’ls.
Trens que abans eren somni, 
somni de fills de classe treballadora
amb passos a nivell pels camarades.

Jo només voldria desallotjar la mort.
La mort i la mandra, l’angoixa; 
la nit eterna del Capital
o el forat fosc farcit de llumetes de Nadal,
que anomenem “El Sistema”.

Jo només voldria desallotjar la mort 
les alarmes, les presons, les immobiliàries;
l’exèrcit, l’arquebisbat i els directius de Caixabank

reduir-los a una simple lletra K
i ni una sola paraula més,
perquè en fan una
i aixequen un Imperi
i compren gallinetes, un núvol, una central nuclear,
o quatre cereals, tan és ara.
Sempre el pobre món fatigat 
que s’enfonsa i fa mal,
i jo voldria un poema roig i una mà.

Jo voldria desallotjar la mort i més;
jo voldria, jo voldria, jo voldria...

Jo voldria baixar una mica massa, 
arribar al clavegueram
als pous de la clandestinitat;
a les coses on les coses més senzilles i concretes.
Jo voldria ser l’Estellés, el Vicentet del barri,
i una mica Baudelaire algun hivern alguna tardor.

Jo voldria dir més que la lletra K 
i que la M, fer més que quilòmetres.
Voldria síntesi, però no perquè avui 
m’ho hagi dit la meva cap,
sinó perquè vull voler molt, sense condicionals.
I també vull reforçar el front del SÍ
sense condicions.

Vull, ara i aquí, el teu cos
(ja ho he dit, carai !).
Mirar-te i agafar-te de la mà.
Vull una flor no santa amb els pètals contents, 
vull els teus petons, clar que sí,
perquè reforcen el SÍ,
i vull un tren de matinada
que brami commovent la nit
amb els camarades dins el vagó,
i que, aquest no, no sigui desallotjat
per la pressa ni el diner.

Vull que ella vingui de l’escola 
i toqui la flauta travessera,
i l’entrepà d’alvocat amb brie,
una finestra al mar
en una primavera no cruel.
Vull els cims nevats quan surt el sol 
i tot l’amor dels versos d’en Papasseit,
una illa que es diu Menorca,
Antònia Font i les Dire Straits,
una carícia una tardor per escriure’t,
un vers un tren
un nou socialisme no inventat.
Vull desallotjar la mort 
i, pegats, fugir enllaçant les mans
i pujar al tren en marxa 
i riure i fer-te un petó,
un final que arribi amb lletres
i el teu nom.
Abans voldria, ara ja vull.



El poeta roig (Fidel Picó)
Maig 2021


 

dimarts, 11 de maig de 2021

Les paraules i l'incendi

 




Les paraules es desfan
quan apareix el teu cos.
Arriben els udols de la carn
com pètal jugant a poeta;
cauen llums i estels,
callen violins;
brillen els teus pits,
la mar desa els mots
sota l'ona del teu coixí;
i un llumí s'encén
i punt i coma, coma i seguit

i l'incendi s'apodera
de tota la nit
i la nit són flames
i alguns punts suspensius
perquè res cal dir
i tot per fer.


El poeta roig (Fidel Picó).
Abril 2020



 

divendres, 7 de maig de 2021

Ansietat

 


I

Ansieges. 
Busques el poema -l’ansieges- 
per endinsar-t’hi en ell.
Com un espeleòleg 
que baixa als tresors de la foscor.
Ansieges. Ansieges i baixes
a les grutes de l’ànima
quan la fricció cap i cos
et fa baixar més i més
-i ansieges, ansieges-
i busques i busques
el poema que no arriba.
I hi manca aire, 
i la suor freda, la solitud, la foscor...;
el cos que diu mal
quan creus morir –l’imagines, ho veus-,
i ansieges, ansieges, ansieges...


II
Fins que sents una gota d’aigua
que cau suau
com un petó, una carícia,
una metàfora fulgent.
I llavors ansieges, ansieges VIURE,
i de la fricció en fas un desig,
una flor, un amor,
un poema navegable
per on seguir sentint el joc,
i malgrat baixar,
escoltar les aigües
de les càlides profunditats
i capbussar-t’hi com en espeleòleg,
buscant sempre tresors,
amb mil-i-una pors,
quatre peixos vermells
i tres esperances.


El Poeta roig (Fidel Picó)
Abril – Maig de 2021

divendres, 23 d’abril de 2021

Esquerdes de tendresa


 Aprofita les esquerdes
que es dibuixen als vells murs.
Mira pels forats del desordre
i atrapa el sol de la infantesa,
les primaveres quasi lliures,
les notes menys abruptes del clarinet;
la flor que treu el cap
en aquesta terra àrida.
Aprofita les ferides del sistema,
els rierols de sang als palaus
o a les tripes d'un poema.
Aprofita la cervesa amb l'amic
al torn de nit.
Atrapa el sol,
surt al carrer i manifesta't !
Hi ha el petó de la mare
de bona nit.
La mirada lasciva,
els ulls d'aquella noia
aquella nit de colònies...

Les primeres esquerdes
d'un ordre anomenat innocència,
o el desig irreprimible
d'esquerdar el paradís
dels teus silencis
amb el petó a dos centímetres.

I el bri de llum
que deixa una persiana 
no tancada del tot.
I cada nit,
hi ha el petó de la mare de bona nit.
El petó de la mare de bona nit.


El poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2021

divendres, 16 d’abril de 2021

Han dit poetes

 


Foto de la xarxa. Tomba d'Antonio Machado a Cotlliure


Han dit una pila de mots i versos.

Han dit poetes

que la poesia ets tu.

Han dit que la terra és teva,

que som un entre tants,

que no serviries per ser pedra d'un palau.

Fins i tot han dit els poetes 

que volien ser poema.

Han dit sentir memòria i pell,

blau i més blau,

llibertat i vaga general.

Poetes que han dit espera,

desordre, fugida, més desordre.

Poetes que creuen en les esquerdes,

que tenen fred, por o gana.

Han dit 'deixa't besar',

'la copa ben alta',

que 'tot és ara i res'.

Poetes que han dit

que tot comença amb Chopin,

que cavalquem la nit.

Han dit poetes

que després d'haver estat nens

ells també han caigut al món,

com cau avui la pluja

perquè els poetes senten més

l'aigua que la resta, potser...

I tot és més quan diuen els poetes,

i tot acaba amb Chopin.


Poetes que parlen

i una torrentera de mots

ens abraça.


Té, és teva, 

també és teva la poesia.

Com la terra que sents

sempre tan teva.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril 2021

divendres, 9 d’abril de 2021

dins el poema

 

(Foto de la Xarxa)



Entre un desert de sal i uns aiguamolls

hi ha una altra bella possibilitat:


entrar dins el poema,

lliscar en trineu amb les filles

i badar pel cos de les teves albes.

Desenredar totes les alarmes;

pujar al tren i fugir,

treure el cap per la finestra

i fer volar les paraules

per arribar enlloc,

entre un desert de sal i uns auguamolls.


A la cruïlla on els teus ulls

un dia em van mirar

i van entrar dins el poema.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril de 2021

dimecres, 31 de març de 2021

Botes sense acollida

 


Imatge i poema: El poeta Roig (Fidel Picó), 

amb la col·laboració al muntatge de la meva filla Ona Lop

divendres, 19 de març de 2021

Aixoplucs

 



També podem ser al bastió de la tristesa 

per aixoplugar-nos de la misèria, 

d’una pandèmia, d’una pèrdua. 

O arrecerar-nos  de tanta alegria foradada 

i desbocada per recaure finalment al buit. 


Això, i/o també podem lluitar, 

buscar l’amor –l’aliè i el propi-, 

cavar, arremangar-se, resistir...

Construir, perforar per aixecar;

o per agafar-te de la mà, aquell silenci.. 

Com fer un petit túnel a la sorra, 

gratar i gratar i trobar la mà molla de l’altre.

L’amor d’aquell dia.

L’abraçada de tants dies.

O gratar i gratar i no trobar ningú

i la pena, i els nostres aixoplucs.


Resistir per existir. SER.

Sempre ser i ser-hi. 




El poeta Roig (Fidel Picó)

Març 2021


dimarts, 9 de març de 2021

Que...

 


Que els preus han fet el cim
i tenen pressa per apressar a la nostra definitiva desesperança.
Que tal vegada Mozart és massa perfecte.
Que tens un cotxe tan vermell com els teus mots,
Que als seus teus llavis hi penja un rètol de ‘prohibició’.
Que el dimoni ha estat molt amable amb aquells,
com els ximpanzés et somriuen quan mengen un plàtan.
Que aquí hi ha massa xiscles, i corres i puges
i cerques silencis que el teu carrer et nega.
Que al Delta és on anem a plorar.
Que el mar pot ser color violeta.
Que al bagul dels records
ja no queden fotos en blanc i negre.
Que els lladres de somnis
són escamots violents amb xalets a Vaquèira.
Que la incertesa és una fulla d’afaitar
que acaricia una galta freda.
Que el sexe és una estufa
que il·lumina una nit d’hivern
o són les escales que baixen per una fonda emergència.
Que els versos són durs com un tros de gel,
i que els poemes s’escampen per un desert de sal
i qui sap si potser un vint-i-cinc per cent dels poetes
romanen perduts a les clavegueres del sud
cantonada estació de busos de Potosí, a Bolívia,
o sota terra, al metro, on s’escriuen en brut els tercers versos.

Que tu m’escriguis l’esperança,
i jo et vegi el dia següent, i t’abraci,
i que plegats anem a aquell desert de sal
a cercar aquells versos que van fer alçar el nostre nosaltres.
I que el nostre nosaltres
siguin també els carreres sempre nostres.

I que el final del poema –sigui somni o realitat-
l’escriviu vosaltres, estimats lectors.


El poeta roig (Fidel Picó)
Març de 2021


divendres, 5 de març de 2021

Apoteosi



Regalimen suaus 

les notes de Schubert, 

com una carícia. 

Com el reguitzell de versos  , 

el calfred de les teves mans. 

La primera flama 

quan el desig m’empeny 

pels vorals del teu cos 

mentre el piano ens penetra

dins el més sublim dels jocs.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Març 2021


dissabte, 27 de febrer de 2021

Illa de Mar

 


"El port és el millor lloc per esperar"
                Joan Margarit

Illa de Mar; segle vint-i-un.

Vaixells tan deixats com desats.

Ordre trist; desordre. Et sents.

Et sents tan sol

com estranyament acompanyat. 

Aire fred en alçada.

Aquí és on pots esperar.

Decrepitud ?, lucidesa ?.

Tu i el Delta de l’Ebre.

On els moribunds vaixells ploren amb tu.

Esperes la seva barca,

la que no arribarà mai.

El millor lloc per esperar(-la).

Aires càlids del sud

ploren terbolesa a nivell de mar.

 


El poeta roig (Fidel Picó)

Febrer de 2021


 

 



divendres, 19 de febrer de 2021

Al lector

 



A vegades em pregunto 
si hauràs entès tot això
que llegeixes de mi.
Potser sóc massa distant, genèric
i no t'acabo de mirar als ulls.
Potser allargo massa la metàfora,
massa barroquisme  et cansa, despista,
i hi ha un embolic considerable
i no trobo les claus amb tanta parafernàlia.

A vegades em pregunto
si hi ha alguna part del que dic
amb la qual t'hi identifiques.
Alguna paraula que et cridi l'atenció.
No sé...: una flor, un llumi, una onada,
una pregunta, una avinguda,
uns punts suspensius.
Un exclòs, un desamor suspès
i una pluja de clafreds,
una esllavissada d'orgasmes...

Em pregunto, fins i tot et pregunto,
si hi ets, si em voldries conèixer
o si cal mantenir aquest mur.
O si voldries ser un dels meus personatges
per engrandir aquesta ficció.
O si tanques el llibre o clous el poema
i t'oblides de mi i del poema per sempre més.

Jo, ara, mira per on, et penso.
I potser, fins i tot, 
m'agradaria fer-te una abraçada,
dir-te : "gràcies company"
i brindar per la supervivència.

El regalo aquests versos.



El Poeta Roig (Fidel Picó)
Febrer de 2021

dimecres, 3 de febrer de 2021

Reconquerir 2

 



T’amotines entre tones de versos.
T’atrinxeres; tornes a córrer
com cavall a la platja d’hivern.
La gesta ?, reconquerir
els sons de l’equilibri
pensant que, després de tot,
la mar no és tan lluny
com t’havia semblat.

Amb la mar t’amotines,
perfilant el bell equilibri
entre poesia i vida,
sol de piano i onades,
quan hi teixeixes profund vincle etern.



( Nova versió del final del poema ‘Reconquerir’, 
de desembre 2014 )

Febrer 2021


dijous, 21 de gener de 2021

Tres finals

 


I

 

S’aixeca el teló

i un violoncel

intensifica el silenci.

A l’esquerra hi ets, et miro,

tanco els ulls:

estem ballant els dos,

t’atures, em mires els llavis i ...

 

Potser sí, tot anirà com havia somiat.

 

 

II

 

S’aixeca el teló

i un violoncel intensifica

l’estimball de les perifèries.

Les mans del músic tremolen

com jo quan dibuixo la teva absència.

I em poso a plorar com mai.

En un instant, s’esfuma la música

com els teus petons, com el socialisme

com els camarades com el verd

d’una primavera que també tremola

sense tu.

 

Potser no, no tot ha anat com havia somiat.

 

 

III

 

S’aixeca el teló

i un violoncel intensifica

el caire de solemnitat del moment.

Tothom calla i escolta.

Després, agafem el metro

i el violoncel es va perdent

com l’aigua cau pel forat de la pica.

I tornem a casa, ja de nit

Tan poc solemnes com habituals

per escoltar i mirar una sèrie

quan les nenes van a dormir.

 

Potser no, no tot és un somni

i les coses van com van

 

 

Un final de holliywood,

un de realisme històric

i un de real realisme.

 

Quedeu-vos amb el que desitgeu.



El Poeta roig (Fidel Picó)

Gener 2021

 


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)