Neruda i Quevedo

 

Preguntes si Neruda tenia més por que Quevedo

i jo et responc que els dos tenien pànic a l’amor,

i per això en feien tants bons versos.

Pablo i Paco, poetes, poemes d’amor,

primera divisió, els escollits sense Déu.

 

Jo et pregunto si la poesia es mastega o es beu

i tu em respons amb un fred somriure sorneguer,

que la tardor és plena de cràters on cau la pluja

i hi ha ella, principalment ella amb els cabells molls.

I també un bar on s’hi fan entrepans que no estan malament

i birra fresca com arreu on submergir-se.

 

Crec que ni Neruda ni Quevedo hi van ser mai.

Ni al cràter ni al bar. Però tal vegada sí que recordarien

una noia xopa que un dia els va llençar un càndid somriure .

 

La poesia es menja, es beu, es somnia i es fa en un bar.

 

 

 El poeta Roig (Fidel Picó)

Setembre 2020

 

Sylvia Plath

 

“Aquest món no té arbres ni ocells, només du agror” 

Sýlvia Plath

Et plouen parcel·les de sentit, 

tones de sensibilitat, 

et conec prou bé.

Ets la teva mare.

I sovint  hi apareix la Sylvia Plath, 

l’acústica dels seus versos:

¿Un món sense arbres, sense verds, 

una agror insuportable ?

Però tu, encara no has perdut 

tots els pètals;

el món és un malalt

amb arbres torts i branques negres,

i ni tu no jo estem disposats

a baixar d’aquest tren clandestí

parcialment en flames.

Aculls la resistència, l

es àvies es tanquen a casa

i cuiden als seus homes.

Com la teva mare

que si bé no escriu poemes com  la Sylvia Plath,

és una altra poesia per tu

amb cabals de sensibilitat regant la llera.

La gran poetessa però, 

sí que va voler baixar del tren abans d’hora.

Tu, malalta com aquest món, 

continues acollint els qui més pateixen.

I les altres poesies t’honoren.

El poeta roig (Fidel Picó)

Setembre 2020

Regalima Tot

Regalimar: Filet, líquid que corre per la superfície s'un cos que regala, que en cau.

Escorrim: Regalim, gotes d'un líquid que s'escorre.

                   A OPTIMOT 

 

 Tot regalima, tot.

La tendresa regalima

I davalla, i balla

quan t’acarones el cos.

Les onades potser no,

no regalimen

però com la tendresa, els regalims

venen cap a tu

com un riu a mar.

 

I finalment, tu,

tota molla sortint de la piscina,

escorrims, regalims fulgents.

I jo, també dient (-me)

sí a la vida,

TOTA sempre SÍ.

Tota. Regalimes tota,

de tendresa tota

i tot torna a regalimar.

El Poeta Roig (Fidel Picó)

Setembre 2020

Xops d'amor

Que les lleganyes 

no usurpin la teva mirada, 

que l’aigua no deixi de caure

i de les nostres llàgrimes 

en fem terra fèrtil.

I que aprengui a nedar 

pels teus aiguamolls;

i que s’hi enfonsin les lleganyes,

i que ambdós, travessem xops

plans de follies desraonades

la cruïlla fosca de la por.

El poeta roig,

Fidel Picó

3 setembre 2020