Encara no albirem els esbarzers de desembre,
el glaç de les fosses sòrdides de l’hivern.
Ens queda prou lluny. I abans
haurem de travessar una tardor plena.
Resistir una ciutat d’ungles i dents,
els silencis de la lluna;
fer equilibris per estius de cendres evidents
que exigeixen respiració artificial, mascaretes blanques
i molta solitud cap als llacs del notable alt.
Tot per esperar, per anhelar
l’enrenou més potent de la història
quan tot s’esdevingui. S’afirmi, s’abordi…,
i calgui defensar el fluor carrer per carrer,
driblar les cruïlles del toc de queda estratègic
per evitar que no se’ns vessi l’aigua de la motxilla
i no haver de veure mai el llibre mullat de la derrota.
Els amagatalls deixen de ser amagatalls.
Les ombres surten a ballar.
Els cavalls giravolten a l’amfiteatre dels somnis.
Octubre: dies en que les fulles
són meravelloses flors de tardor.
No veus la gent fent cues i somrient ?
El llibre obert, les pàgines lluents
com el sol d’un octubre ple de nosaltres.
Fidel Picó
El poeta roig
17 a 28 de Juny de 2017