Impunitat

Impunitat dels poetes davant els mots.

La impunitat dels teus llavis

per sacsejar el desig de la mel.

Impunitat per recaure als confins de la teva pell.

La impunitat davant el mirall

per fustigar-nos o per somriure’ns

i dir-nos allò de ‘com ens hem de veure’.

Impunitat entre butxaques plenes.

La impunitat dels que nien dalt de tot.

Impunitat davant la terbolesa dels seus jocs.

La impunitat d’un claustre a porta tancada.

Impunitat del lladruc dels gossos

o dels qui més criden.

La impunitat del setge i els assetjadors.

Impunitat del vell ric alliberat de la condemna.

La impunitat dels lladres de somnis.

Impunitat de servituds. Dels malfactors d’orfebreria,

de cacics, de les elits de l’ofec

i els seus altaveus enquistats a les tenebres del poder.

Impunitat, la impunitat monàrquica del rumor

L’absoluta impunitat dels dilluns precaris.

L’absolutíssima engruna d’esperança

per des imputar la impunitat.

L’absolutíssima impunitat absoluta

corrompuda, imputada. Condemna exemplar.

Via fora. Via. Vida.

Fidel; novembre 2013

El poeta roig a Xàtiva: crònica d’una nit màgica

Vaig ser-hi. Sí, sí..., allà “on s’acaba l’horta i començe el secà”. Allà on es reneix de les cendres, on els cantants senten els carrers blancs, on els tirans són cap per avall; on tot comença i on tot és possible. Sí sí, vaig ser-hi.

Dissabte 14 de desembre a Xàtiva no hi ha vaga general. Un tren provinent de Barcelona, carregat “d’Instants de maig...” -on molts versos també cremen per ser sentits-, arriba a la ciutat. Hi baixa el poeta roig amb la seva família. Com es diu per ‘ací’, a les set de la vesprada té l’enorme plaer de recital el seu darrer poemari, sí sí..., aquell que parla de revoltes que es queden en la metàfora i de revoltes que s’enlairen per ser cridades a fer, sense por, amb un reguitzell de desgavells per abatre. El poeta roig està a l’expectativa, està tens, vol copsar com el rebran els germans del sud. Imagina, somnia, li agrada imaginar i somniar el caliu de la gent del País Valencià en especial, com sortirà el recital, quins versos llegirà i quins versos el llegiran, car sembla ser que hi ha força gent (bona gent, molt bona gent!) que estan disposades a llegir els seus versos.

‘En directe’ però tot esdevé més natural i ‘confortable’ del que hom pensa. Li espera la Xelo Llopis, tot una referència de la moguda cultural de Xàtiva, un referent també pel poeta roig, que ja l’havia conegut a Barcelona però ara és el poeta qui juga al seu camp. Bona i dolça acollida, senzilla, sincera i natural, com és ella, com són els seus poemes. Primer excel·lent. La família de la Xelo (oh! La família, eternament agraïts !) ens convida a un gran arròs al forn (segon excel·lent), però abans ens aturem a la llibreria referència de les inquietuds del “Nosaltres, els valencians”: la Llibreria La Costera, on conec la Cristina, la gran Cristina, la que du, junt amb el seu marit, la llibreria, un autèntic centre cultural del passat i emergent i altiu avui dia. “M’agrada”, pensa en veu baixa el poeta català, “estic com a casa, un autèntic centre de resistència”. Sembla un lloc confortable, entre llibres, segur entre bona gent. El poeta espera posar la nota més enllà de les 8 de la vesprada, quan els seus verosos ja s’hagin endinsat per tota La Costera.

Dissabte 14D, 7 de la vesprada. Dia D, hora H, comença a arribar gent. A alguna gent com l’estimada Encarna Roselló ja l’havia conegut feia mig any durant la presentació a Barcelona del poemari de la Xelo (l’excel·lent .............???), quina alegria estar allí, en aquest moment. Arriben d’altres germans del sud, coneguts només pel facebook (qui diu que el Facebook és pervers ?), sort d’aquest que m’ha permès conèixer gent meravellosa: com en Joan Femenia, en Jaume Ivorra, la Carmen, en Xavier Vidal, etc. Bona gent, gent ‘frontera’, lluitadora, treballadora, inquieta culturalment, agraïda, crítica, humana, senzilla, intel·ligent, sensible...(i molt més per no allargar-ho massa).

El poeta roig està expectant perquè el primer del recital és la presentació que sobre el poemari “Instants de maig i potser..., tu” li fa la Xelo Llopis. No li ho he dit encara a ella, però el poeta roig es va emocionar molt amb les paraules de la poetessa, tot parlant d’un poeta (el roig) necessari per allò de que cal més que mai gent que parli i denuncií críticament la situació social i política d’avui. Confessar que, clar, el poeta es va posar vermell, més vermell que roig fins i tot; però després li tocava a ell.

Havia pensat un recital diferent al de la presentació del llibre de Barcelona un mes abans. Diferent perquè: 1- Li agrada canviar i combinar poemes; 2- No hi haurien imatges però va decidir obrir molt més els poemes a la gent, en el sentit de que d’altres llegeixin els poemes i que puguin escollir quin volen llegir. També és cert, que de seguida i abans ja havia trobat una colossal predisposició. I aquí es va trobar amb més sorpreses agradables.

Així, dels 20 poemes aproximadament que es van llegir, 7 o 8 (quasi la meitat) van ser llegits en valencià/català per la gent del País Valencià. Poemes del calat de “Amants en temps de postguerra”, “Nosaltres enmig del caos”, “Bis a bis amb el rei”, “Altra lletra”, “Conglomerat”, “No esborreu els somnis dels infants”, “Instants”, i algun altre, penso que van donar un toc màgic, de qualitat, de complicitat altíssima. Mai no els estarà prou agraït el poeta a l’Encarna, la Xelo, la Carmen, en Jaume, en Joan, el Xavier...: fantàstic gent (enèsim excel·lent ? nooooo: matrícula !!!). Com diria aquell...”Espectacular !!!”. I per cloure el recital (aquí sísí, com a Barcelona), el sempre energètic i abocador de tantes coses, el poema: “Tenim por”; on el poeta roig deixa anar tot un reguitzell de ràbies i pors contra l’statu-quo actual a crit pelat.

Pel poeta, acabant entre els aplaudiments sincers del públic, una nit no qualsevol. Sincerament, una vesprada inoblidable !. Una complicitat, una energia, una amabilitat, un saber fer, una comunicació fluida i sublim. Més enllà de les ideologies i els països (catalans, per suposat)...: humanitat, amistat i tendresa, molta tendresa. La complicitat entre la germandat de nord i sud, units per una mateixa llengua i uns anhels (encara que sigui a ritmes diferents i plurals).

I la cosa no es va aturar aquí. Després d’un gran recital, sempre hi ha un gran... sopar (i un bon beure, clar !). Allí també érem molts, o quasi molts. Molta alegria i càrrega de profunditat. Primer i pel poeta roig: una alenada descomunal d’empenta per seguir fent poesia, poesia compromesa o de combat, per seguir escrivint versos, denunciant i cantant esperances o utopies possibles i menys...possibles. Una alenada pels comentaris que van fer els bons amics sobre el llibre i el recital en si (prou exagerats i benèvols, ei!, que el poeta roig s’ho acabarà creient eh !). Una alenada, un impuls d’humanisme. I segon i per tothom: molt interessants les converses sobre política entre copes. Que si la situació del Principat i la del País Valencià, com estem d’on venim i cap on anem, sobretot. Per un independentista d’esquerres del Principat, és prou interessant i ric poder copsar l’estat i com ens veuen des del sud. I més amb l’actual context i amb la pregunta sobre el referèndum d’autodeterminació a la taula -calenteta molt calenteta. Ja ho va dir el poeta presentant un dels seus poemes: “en tot aquest Procés democràtic i des de baix i com no pot ser d’altra manera: us esperem amics del sud, hi teniu la cadira i la taula parada”.

A Xàtiva, aquella nit del 14 de desembre, la teula estava molt ben parada i tots teníem el nostre lloc, menjant, bevent i parlant a gust. Tots ens enteníem, sense traductors i d’altres ‘mantingues’. Hom copsa com d’esperançats estan al sud, segurament perquè tenen poc a perdre allà on el PP els ha enfonsat, però penso que també per actitud, caràcter. Els catalans del Principat sovint massa cautelosos, massa assenyats i veient el got mig buit, podem veure quantes esperances hi ha dipositades per aquells que ens miren de reüll però ben oberts a tot. La millor pregunta ens l’han formulat ells: “Sereu independents, oi ?”

I aquí, al restaurant i entaulats tots, se’ns va fer un nou dia, el 15, diumenge. Només patint una miqueta per unes nenes prou entremaliades, res greu comparat amb la gran satisfacció de veure i saber el que és gent senzilla i compromesa amb la cultura, la seva la nostra cultura i llengua, i el seu país que és un poc nostre, com diria el “meu competidor”, en Raimón el qual tenia un acte d’homenatge el mateix dia i hora que el poeta roig feia el recital.

Per cloure, el poeta roig al dia següent va tornar a Barcelona content, emocionat, satisfet d’haver fet nous amics (primer i sobretot) però també d’haver realitzat un bon recital, participatiu i combatiu, contextualitzat al país d’acollida (entre poema i poema parlant de Canal 9, de taules parades, de la nostra llengua o de les víctimes del metro de València, per exemple); ple d’emocions poètiques i més enllà. Molt més enllà.

Gràcies amics del País Valencià. Infinites gràcies Xelo. Cents de gràcies Cristina de La Costera. No teniu televisió, us l’han enfosquit, però teniu quelcom més important: la dignitat i la vostra persistència i ideals incorruptibles. Escriure versos per la gent, per gent com vosaltres (“Vosaltres, els valencians”), un honor, un plaer, una necessitat vital i humana.

Vaig ser-hi. Sí, sí..., allà “on s’acaba l’horta i comence el secà”. Allà on es reneix de les cendres, on els cantants senten els carrers blancs, on els tirans són cap per avall; on tot comença i on tot és possible. Sí sí, vaig ser-hi.

Resistir per construir, pinta la poesia de roig intens, pinta i repinta la vida de poesia !

(“De roig intens voldria la vida”, Raimón dixit).

I de la síntesi en fem una matrícula d’honor !. Gràcies !!!

Fidel (desembre de 2103)

Pessebre

Del pessebre aguaitava els rius de paper de plata

que la mare posava amb certa cura. Però el que més

em delectava eren els pous fets de fusta i pedra,

Era un nen i la mirada era en i per la superfície.

Els pous per mi ara són en una altra dimensió de bellesa.

La foscor del seu fons batega en mi feta alçada

i em du a imaginar la darrera llum o els ulls d’un poema.

Però cap misticisme, si us plau,

que com ell va dir segons abans de seure

al garrot vil, quina putada !.

Desembre de 2008

Temps (quasi) antagònics (Sobre el Procés, la política institucional i la mobilització al carrer)

Homes i dones de carrer caminem ràpids com gaseles. Atrafegats, de cops ensopeguem, ens estressem, ens la juguem... Sovint però tornem a alçar-nos i continuem. És de bojos, l’agulla dels segons ens marca el pas. Suposo que és així. Ens adaptem. Sobrevivim. Resistim.

En la política institucional en canvi, ai el temps...!, els temps són una altra cosa. “Las cosas de palacio van despacio” diu la dita castellana. Cert.  Partidisme, negociació i consens virtual, les tres columnes que demanen burocràcia,  paciència i temps, molt de temps. Etern, massa etern; i de cops... feixuc, massa feixuc. Amb peus de plom i sovint... amb peus enmig del fang. O més encara: el plom és producte d’estar tacats de fang fins la cintura, paràlisi i atrinxerats als seus palaus de l’abundància.

Peus d’una dimensió caduca, una estructura rígida, la dels partits majoritaris, que no respon als nous temps del somni, de la pressa, de la radicalitat d’un carrer disposat a conglomerar ciutadans de ple dret, alçats, agents actius d’un present i fins i tot d’un futur.

Nous projectes, noves i velles formes de fer política. Nous ritmes, noves fites, nous actors. Nous temps. Podríem dir que el caminar feixuc de la política parlamentària, professional, institucional ...navega, encara, sota comandaments d’ambigüitat, de batalleta de saló partidista, com nens que juguen la seva guerra. I més enllà, molt més enllà, el nosaltres, el carrer, el batec de les places, un tsunami popular actiu, decidit a decidir, decidit a dir, a fer, a jugar: sense complexos, inequívocs, sincers, grans, molt grans. I de cops, i pel que fa al tema de la consulta i el procés d’autodeterminació, hegemònics, plens, legítims.

Massa fàcil és contraposar el quefer institucional o ‘oficial’ com a democràtic/ legítim versus moviments de tall populista “demagògics” de carrer. No. És més aviat una qüestió de que avui per avui els partits en general s’han allunyat del món real i de les expectatives que la gent genera. I que molta gent, cansada, ha passat de la frustració a l’auto organització, del silenci a la paraula i de les paraules als fets. Passa que la política ‘oficialista’ té molt poc marge per decidir, per controlar. Sembla que és molt més eficient la feina dels poders econòmics i mediàtics, per exemple. Aquests sí que diuen i fan. La política institucional té el seu propi camí, els seus mecanismes i dinàmiques potents amb els seus altaveus mediàtics, sobredimensionats però. Però són poc operatius, massa rígids per adaptar-se als nous temps de la pressa, la sinceritat i dels anhels populars, de les maneres més incisives i intenses per comunicar i per actuar intentant canviar l’estat de les coses. I és que els partits polítics establerts han perdut el monopoli de la transformació social. Ha perdut el tren de les complicitats. Han perdut i sovint són una llosa, uns ninots amb peus de fang que no saben ni poden ni volen obrir nous horitzons d’alliberament.

La gent, molta gent té la impressió que la política institucional s’allunya d’ells. La famosa desafecció. La mania de desnaturalitzar les coses, de recargolar-les i complicar-les fins al límit. Un munt de renúncies, paranimf de la mediocritat, que generen frustració i des trempera general. Atrapats en uns temps que però ja és “un poc nostre” (que diria el cantant). Un nou temps més líquid i esmunyedís : el polític ‘professional’ intenta agafar l’aigua amb les mans i se li escola; mentre el poble sap que l’aigua es capta o pren amb galledes, es pren tota i tota. Altes fites, major coratge, major voluntat de ser i dir. Canviem, però canviem realment, afirmem. Plantegem alternatives als discursos i les praxis de sempre. Perquè els nostres dies demanen estar molt vius i permanentment alçats. Qui controlava el Banc d’Espanya i la seva manca de supervisió del sistema financer i especulatiu?. En teoria els polítics. Però altra cop el silenci, la in operativitat, quan no la complicitat, la impunitat. I si la utilitat es fa tan difícil, és lloable que ens calguin d’altres mecanismes de pressió popular, sense suplantar-los però si sent agents actius polítics per reconduir els temps institucionals que de tant lents exasperen i no donen resposta a les demandes principals de la gent.

Els darrers esdeveniments dels partits polítics que donen suport a la consulta demostren aquest atzucac en el que es troba el magma institucional. Que difícil és desprendre’s de la Puta i la Ramoneta ! Lentitud, ambigüitat, contradiccions...per buscar un pretès consens de molt difícil encaix. Però la cosa trontolla amb més claredat i força quan el tema de la consulta i fins i tot de la independència esdevenen majoritaris o hegemònics. Llavors és quan es visualitza més nítidament la distància sideral dels dos temps. Es tracta de canalitzar els anhels de la voluntat popular, que la ciutadania esdevingui lliure i amb dret a decidir el seu present i futur: democràcia en estat pur. I sí, la gent demanda: “poseu-vos d’acord d’una vegada”, però “volem respostes clares, tangibles”. Feina ben feta, si, però sense dilacions, sense marejar la perdiu i d’altres bèsties. Una pregunta clara i que reculli els anhels majoritaris, no una pregunta ambigua que reculli els interessos d’alguns partits en concret. Nosaltres, la ciutadania englobada dins els moviments socials ja ho estem entenent: ens hem decidit a jugar i ens hem agafat de la mà (com bé diu la cançó de la Via del ‘Papet i la Marieta’), tots junts encara que el que pensi l’altre no sigui exactament el que jo o un pensi.  Perquè com es va dir durant el Concert per la Llibertat, nosaltres ja no anem darrera de cap somni, nosaltres som el somni. Som els protagonistes de la història, l’escriurem nosaltres.

El repte és colossal, però ara practicar una Gran Renúncia ja els costaria massa car, i no són temps per endeutar-se ni mirar cap a una altra banda  Ara és el nostre temps. El de voler les coses pel seu nom i exercir els nostres drets individuals i com a poble. No és gens fàcil, però més difícil resulta embolicar la troca i esperar un altre temps que ja ha passat.

Mirem de posar-nos d’acord, la cosa és complexa..., se’ns diu. Però no d’acord amb les seves rebaixes de pa sucat amb oli, ni amb el seu càlcul d’interessos per no avançar. Acord però davant unes demandes concretes d’una part molt important del poble. Per sort no tots. Alguns han sentit i escoltat el clam. Han mirat el carrer, amb unes eleccions ja fetes que han donat unes majories clares i la fita d’una consulta. Però ara arriba el moment clau. Fer el referèndum i com fer-lo. Veurem. Esperem, “podem esperar i ho esperem tot”, però també marquem clarament els polítics. Pressionem perquè facin el que han de fer, simplement. Perquè una nova gran frustració com la que es va produir fa 7- 4 anys amb l’Estatut, ens duria conseqüències amb quotes de desafecció i empobriment de la democràcia de dimensions incalculables.

Jo, com força gent, amb alguns polítics em passa que no me n’acabo de refiar. És per això que penso en que cal seguir, continuar pressionant la classe política. Marcar, estar a sobre, amb el nostre temps de gasela, sense atabalaments, però sense dormir-nos.

Els moviments socials posen el valor de qualitat democràtica. Ara per ara són imprescindibles. És l’única esperança per assolir l’alliberament. Encara no estem segrestats ni lligats de mans i peus. Continuem desperts i tossudament alçats i fem via. La Via, les vies ciutadanes; l’acció col·lectiva des de baix: un procés d’aprenentatge cap a la llibertat !

Fidel; 28 de novembre de 2013