Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimarts, 25 de novembre del 2014

Darreres derrotes


Tornes dels carrers freds. Xopa, no trobes el llum
i els teus ulls miren al buit. Abatuda, caus a un llit
aliè i passen les nits que mai no has controlat.
Les llunes t'han estat monstres implacables.
Els renecs de la desfeta apilen de pols
els primers discursos que vas fer.
Recordes quan fixaves el teu destí
en aquelles llunyanes trinxeres de llum ?

Tot se't va desnonant: grinyola el darrer
fragment d'esponja que dus al damunt.
Els fonaments s'han omplert de sorra,
mentre has anat buidant gots a la barra
dels bars de qualsevol ciutat perduda.
Fràgil, immòbil, nua, pelada de fred,
et quedes allà com una pastera a la deriva.
Les darreres derrotes et cauen a sobre
talment com tu has caigut al llit abatuda.

Recordes quan fixaves el teu destí ?
Les darreres derrotes te l'han trinxat ?


Fidel; inclòs al llibre "Reclamo la paraula" (2008)

divendres, 21 de novembre del 2014

Tu i prou



 Per tu deixaria els preus,
l'equipatge amb els himnes,
el despertador, les papallones, la festa,
les patates braves i fins i tot el futbol
(l'especulatiu, no penseu ara...).

Amb tu m'enduria la vida,
el plat de mandonguilles,
algun poema tacat pel cafè de les set;
el color vermell del capvespre
o el somni d'una conversa eterna
dins el tren nocturn.
T'abraçaria entre els boscos del Cadí
a les portes de la victòria decisiva,
celebrant el gol a la cabana de fusta
de les metàfores enceses.
Lleuger com el vent dels teus ulls,
només m'enduria la vida:
Tu i prou.


Fidel; maig de 2012

dissabte, 15 de novembre del 2014

Perpetues


I

Perpetues tots els mecanismes.
Perpetues el teu circ,
el mercadeig de vides alienes
com el tret de l'escopeta
que crepita quan la pren un nen.
Continua la cançó de sempre
que, puntual a la cita, apunta
i dispara un melodia empallegosa,
com el dolç que engolim
o com un desig de pau abstracte.
"Però, tu on vius ?", em tornes a descarregar:
"el negoci és el negoci", "el món és així",
integrar-se o morir, "no hi ha alternativa",
"és el que hi ha", "tan vals tan ets",
trenta euros l'hora de fel.lació i a córrer
que el client fuig a la competència...
Ah carallots!..., si la poesia ja no parla d'això..., no ?

II

L'altre dia somniava llegint un conte
que ja no et quedava munició.
Que les bales, el mal, eren un capítol tancat de la història,
car tot s'havia abocat i al rebost hi penjava un rètol
amb allò d' "exhaurides les existències".
Va ser el dia en que les campanes del poble van emmudir,
el diner fou abolit i el banquer empresonat
mentre l'amor havia quedat alliberat
de les seves circumstàncies.
Tot era un joc net i polit
com les aigües de la cala verge perduda als mapes.
Al futbol existia la justícia poètica,
els teus ulls em tornaven a mirar brillants, com estels,
i els infants es repartien la xocolata
i es redistribuien les il.lusions
com un comerç de valors, justos d'ús i mesura.
És d'això del que parla la poesia ?

III

Però el conte es va acabar
i la meva filla se'n va anar a dormir.
De nit vetllava l'alternativa, l'acaronava tendrament
mentre es consumia després d'haver passat
per les plantes d'oncologia de tres hospitals:
se n'anava en silenci. Tocaven les dotze.
Ja era un altre dia; com tots i cadascun dels dies,
les campanes del despertador,
a canalla jugant a matar,
el caixer automàtic del banc en estat pur,
i l'amor en silenci fent cua al centre d'atenció primària més proper.
Es perpetuen els mecanismes: ells a escola,
tu a la feina, jo a cagar les onze mandonguilles de rigor,
tots pol.lulant per Internet a la recerca
d'una justícia poètica efímera, invisible, caducada...:
exhaurides les existències.
Ah carallots...! si la poesia no parla d'això..., no ?

IV

No em feu massa cas.
Avui és un dia trist:
l'alternativa ens ha deixat
(descansi en pau abstracte),
i he d'anar a l'enterrament.
Un dol per perpetuar el nostre propi circ,
per suposat, comercial fins la mèdula espinal.
Com la poesia que no parla d'això...


Fidel; Abril de 2012




dimarts, 11 de novembre del 2014

9N : la revolta dels somriures (i dels plors)

Us trameto al final no un parell, tres de poemes fets d’urgència sobre el 9N. Tres poemes diferents amb el nexe comú de la gran emotivitat viscuda aquell dia. En comú també, el dret a expressar-se i votar i el fet de desobeir en massa les lleis i institucions espanyoles. En comú, els meus plors, els plors i les abraçades de tants. Poesies diferents. La primera més senzilla, el valor de la quotidianitat fruit de (la meva) experiència viscuda i sentida. La segona i la tercera, més genèriques i “metafísiques”, més subtils i metafòrica i simbòliques. Dues maneres d’enfocar la poesia que intenten expressar el mateix. La (meva) poesia. La de tants...

1. 9N 

He sentit les veus del nostre alè, 
llambordes esclatant de somriures, 
avis amb cadires de rodes 
duent sobres de la dignitat. 
He sentit, he vist... He plorat, he gaudit. 
I les meves filles m’han vist plorar, 
i a la gran li he dit que plorava d’alegria i emoció. 
I ella, aparentment aliena a tot plegat, m’interromp:
- “Doncs jo vull que sigui demà 
que hi ha l’aniversari de la Gaia i menjarem pastís”

Demà, penso jo; demà: 
el futur és a les nostres mans. 
Dins els nostres poemes, dins els nostres cors.
Dins les meves llàgrimes. Dins els nostres pastissos. 
Ben endins. Ben enfora. 



2. La revolta dels somriures
...la súbita concentración de luz visible de les tardes de otoño... (J.A.Valente)
Només, i això és molt...: 
una manifestació de llum visible 
en una tarda cristal·lina de tardor. 
I com una fulla, o una llàgrima que es desprèn 
talment rius de somriures 
petonejant, arrossegant, llepant la terra 
fins abraçar-se al mar. 
Esclat de blaus per la revolta. 
I la llum del teu somriure només, molt; TOT.



3. Corren

“Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels” (Màrius Torres)

Corren corren corren. Corren 
els nostres anhels com rius de cabal daurat. 
Corren els nostres cavalls somrients
per la platja de les dunes d’or. 
I la mar d’argent que esquitxa corrents de mel, 
gotes de llàgrimes pintades de blanc. 
I el cel rogent, l’anhel rogenc, 
l’esperança groga de llençols al vent. 
Corren corren corren. Corren 
lentament poemes, poemes 
i cues i més cues desobedients. 
Corren clams de llibertat; 
corren abraçades i cançons.
El cant de tants i tants i més que corren 
al capdavant de la història d’aquest país.
Corren corren corren. 

Fidel; 10 i 11 novembre de 2014









dimecres, 5 de novembre del 2014

Torna l'estiu


S'havia amagat rere les cortines del silenci
però ha tornat a trucar la porta.
El sol, de nou, alça la veu.
Torna l'estiu. Crepita la llum
i una bola de foc se t'ha avalotat
com aquells ulls que fiten horitzons
farcits de plaers prohibits.
Torna l'estiu. Els arbres se'ns han tornat a cansar,
mentre boscos saturats de resina, bullen;
i la flor que crema de desig,
i tu que tens set enmig de la mani.
Torna l'estiu. I veig el desig dels rius,
dels vius que escriuen una bé baixa.

Cristal.litza una olivera
i l'onada continua volent jugar amb el nen.
I tu i jo, suats, també juguem a fet i a amagar
mentre xiscla xiscla el SÍ del foc;
el SÍSÍ del foc.


Fidel; 13 de setembre de 2014


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)