Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 31 d’octubre del 2015

5 de novembre


Una ciutat
Una mirada
Un nen que somriu
Una ciutat malalta
Una ciutat de misèria
Un pont a terra
Un carrer no asfaltat
Un edifici no pintat
Una ONG
Un home que crida
Una dona que ven
Una pedra al carrer
Una altra pedra...
Un crespó negre
Una tanca de ferro
Un aeroport
Una escola
Un solar
Una foto
Una dentista
Un "colectivo"
Un home que s'atansa
Un menú
Una conversa en un bar
Un professor
Una mà que saluda
Una mà de comiat
Un home que descansa
Una dona que parla
Un eslògan a la paret
Una avinguda caòtica
Una excepció: un semàfor
Un mercat
Una església
Un sol de justícia
Un edifici cremat.

Una revolta

Un dimecres
Un dia cinc
Un mes de novembre
Un dos-mil-tres
Un mes d'octubre visible
Un mes d'octubre al cap
Una primavera a l'inrevés
Una estació
Un mes
Un dia
Un matí
Unes hores
Uns moments
Una ciutat


Fidel; desembre de 2003
El poeta roig

divendres, 9 d’octubre del 2015

Vianants líquids


Vianants líquids; 
regalims de suor. 
I al final, un rastre de sequera: 
xaragalls omplint els nostres camins 
com escletxes de somnis exhaurits. 
I a l’ombra d’un estiu, 
xop de melangia, 
altre cop gotims de pluja. 
Altre cop desig de rius 
davallant pels nostres gorgs. 
Som això: afamats vianants líquids 
supurant, bevent el vi de la nit sotmesa 
que ens desborda. 


Fidel; agost 2015

Poema guanyador del Concurs de poemes 
a la Festa de la poesia Riurau de Xàbia, Festa Estellés 2015;
País Valencià, setembre 2015

divendres, 2 d’octubre del 2015

La poesia és dir...


La poesia és dir: 
que fer l’amor pot fer créixer esbarzers;
i imaginar-lo navegar per una nit de reis. 
Que l’avantguarda dels partits crea metàstasis. 
Que a les vacances sempre hi ha un nen que plora. 
Que l’ordre pot remenar-se amb un bastó. 
Que un poema és sempre impugnable 
com els dictats d’un poder estatal devorador de somnis. 
Que ens cal recer 
quan els ocellots negres ens venen a sobre. 
Que la nit és una torrentera de vi 
on el que més s’escolta és el camió de les escombraries. 
Que mirem allà, de front l’horitzó blau 
però que més enllà en davalla un de vermell.
És dir una part de tu. 
La resta..., sumes de coses 
que passen per la finestra i desapareixen. 
Com els avions 
que sempre ens han volgut bombardejar.


Fidel; agost de 2015

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)