“…Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
LA POESÍA ES UN ARMA
CARGADA DE FUTURO (De
"Cantos iberos", 1955)
Gabriel
Celaya
Suposo que es deu
tractar d’un relliscós, arriscat, però bonic equilibri. Com haureu endevinat,
us torno a parlar de poesia compromesa. Es tracta d’una fusió, d’una mescla; o sigui, d’un
tresor, de riquesa que, cert, comporta sovint alguns... ‘perills’. Fusionar
poesia i compromís (social, nacional, civil...) és per qui escriu:
a)
Una necessitat personal i
vital
b) Coherència
ideològica
c) Una
responsabilitat o ‘deure’ moral.
d)
Fins i tot una ‘estètica’ o
cultura poètica alhora d’entendre la poesia com a social (amb una dimensió
col·lectiva).
Primer de tot vull
dir i matisar. Faig i m’agrada molt, poesia. No faig (si més no, intento)
consignes, pamflets, assaig, tesis doctorals o manifestos. Faig poesia, un
incòmode hostatge o llogater de la literatura. La poesia, els poetes som molt
autònoms, anem a la nostra, i sobretot
tenim codis singulars. La poesia és bellesa, metàfores, ficció,
imaginació, treball... fet amb paraules, simple i complexament. Ja ho he dit d’altres vegades: la poesia és
subjectivitat, és primer, un mateix, expressió de sentiments: amor, neguits,
angoixes, plaers/desitjos, etc. La poesia és i ha d’emocionar i/o commoure a la
gent, i posar-se en les profunditats de les ànimes personals i que surtin a la
llum. Un pou fosc i/o un pou amb moltes llumetes que irradien, ens enlluernen.
Però una cosa no
treu l’altra, com es diu habitualment. Hi ha moltes maneres de fer i enfocar
poesia. Òbviament totes legítimes. I és bo acostar-se, llegir, tenir una mirada
oberta i trobar-se amb aquestes maneres plurals d’enfocar el fet poètic. I
clar, ens trobem amb bona poesia sempre i en tots els corrents; i també amb productes
dolents (no tan bons, per ser més fins). Però resulta que al final tots acabem
seleccionant. No es tracta de posar-nos una etiqueta frívola, sinó de ser
honestos i sincers; fer allò que volem fer i dir, allò que a nosaltres ens
commou, ens agrada (o desagrada), allò que ens ocupa i preocupa, allò que més
ens emociona...
I jo, per cultura,
per com sóc i com m’he socialitzat, m’alineo sovint amb el que sempre se n’ha
dir ‘poesia social’. La meva aventura és nedar entre aquest fràgil i bonic
equilibri. Intentant fer bona poesia (tot i les meves mancances lingüístiques,
que les reconec) però sense perdre el compromís social necessari d’acord amb els
meus valors. I a l’inrevés, fer bons i punyents i poemes crítics, sempre amb la
poesia com a estendard o referent vital. És indefugible. Ni vull ni puc fer
altra cosa, diria exageradament. El context actual (polític i socioeconòmic de
crisi i d’embranzida nacional) m’empeny i reforça, penso, el fet de construir
poemes crítics o de compromís amb els col·lectius més vulnerables o fràgils i
amb un país alçat que es vol plenament sobirà. Intento però, no encasellar-me i
practicar o acaronar d’altres “gèneres” poètics com l’amor, l’erotisme (més
recent i encara provant...) o allò més existencial fruït de l’experiència o del
sentiment. Però el gran gruix que dic jo es troba en i per la poesia social. Moltes
vegades però, intento en un mateix poema, fusionar més d’una temàtica (per
exemple: amor , crisi i llibertat, utopies personals existencials i
col·lectives, amistat i lluites socials concretes, etc.; podeu buscar pel meu
bloc poemes com “Nosaltres enmig del caos”
del poemari “Instants de maig i potser..., tu”.). És aquesta una manera, crec
modestament, d’enriquir la poesia, certa ambigüitat calculada per llençar més
d’un missatge a la vegada, malgrat que de cops hi hagi el ‘perill’ de despistar
el lector, amb l’avantatge que sigui el públic que pugui escollir o
identificar-se amb el component que ell vulgui/ cregui.
Cert també que tinc
alguns –diguem-ne- poemes no satisfactoris, diria. Escrits, versos més aviat de
contingut netament polític o de consigna on, i cal reconèixer-ho, un no
aconsegueix aquesta anhelada síntesi.
I aquesta és la
qüestió. Conjugar la qualitat poètica (estètica, metafòrica, l’originalitat, la
bellesa formal (rigor i riquesa lèxica i lingüística , el ritme del poema...) i
remoure, repensar, incomodar consciències i compromís social. Inclús fer-ho
àcidament, sense concessions, sense treva, amb rotunditat i passió. Car, què
seria la poesia sense passió ? Passió personal i força col·lectiva, dues
‘banderes’ que m’agermanen.
Es tracta d’un
relliscós, arriscat, però bonic equilibri, pel qual espero que m’hi acompanyeu.
Crec a més i sincerament, que aquí podem aprendre molt i molt de la poesia
castellana (els poetes dels 50 del segle passat i alguns actuals enquadrats en
l’anomenada poesia de l’experiència). La poesia catalana en català penso que no
s’ha prodigat massa en aquesta fusió (generalitzo, car tenim el frondós llegat
de ‘La pell de brau” de l’Espriu, versos engrescadors de Pere Quart, Brossa,
Estellés i parcialment de Martí i Pol, o avui dels ‘Davids’ -Caño, Castillo- o
Pons Ponç, etc.) , que han fecundat enormes obres del que aquí anomeno ‘fusió’
o ‘conjugació’. Però copso que hi ha un cert dèficit: suposo que són coses de
ser una llengua, un país i un gènere d’un país que, malauradament, avui encara
no és normal, i com a ‘resistencialisme’ els poetes catalans han hagut
d’aixecar un idioma i els seus fonaments estètics i s’ha pretès ser més pur, no
sé... O tal vegada s’ha cregut, que primer hauríem de polir l’arbre, treure-li
la fullaraca resseca per després ornamentar-lo d’acord amb l’hàbitat o context
social imperant. (...).
La cerca d’un
equilibri o síntesi complexa, un repte personal i poètic on penso, hi ha un
ampli i fecund i fascinant bosc per recórrer. Cuidem doncs el bosc que molt
està per fer i...tot és possible !.
Fidel; febrer de
2014.
