Premo el puny
i aquí no s'escola ni el fum
ni prínceps que esdevenen reis.
Sobreeix la teva lluita,
la música la canta un poeta;
estires i arronses,
aprens a gronxar-te cada vegada
més amunt amunt amunt.
Alçada com el silenci de l'alba,
trenques la tempesta del cel.
Només s'escola un blau diàfan.
Després, assegut, sóc a l'andana,
s'atura el tren de Sabadell
i per fi et veig pels vidres bruts:
brusa blanca de tirants,
llegeixes un llibre
que no deu ser de poesia
i, per un instant tant tant...,
observo els teus fantàstics pits
que em sobreeixen
com un somni de perles lluents.
O com la música que canta un poeta,
com quan premo el puny
i sobreeix la teva, les nostres lluites.
I el teu tren se'n va,
no com fugen Borbons de revoltes populars,
se'n va amb la lentitud de sempre.
La mà em sua, l'obro a ningú,
torno a prémer el puny
i al bar, com sempre,
escric aquesta -diguem-ne- poesia.
Fidel; juny de 2014
