Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 27 de desembre del 2018

Amor desfet


 “Em bullugo en un toll”.
                               Hilda Hilst

Una tardor gens solemne.
Un amor desfet
que embarranca al bassal
on tanta pluja.

Núvols color policia política
treuen el cap,
traus al cap,
paraules en roig…
Passió regalimant
com riu que naufraga
a la teva estora de metalls rovellats.

Ha caigut tot el que havia de caure
i una mica més.
El poder s’ha mantingut ferm,
fred amb només una petita esquerda al marbre.

La tardor fa fotografies en color,
algú busca cargols a Gualba
prop de les vies del tren.
I tu que penses com s’ha pogut apagar
allò tan vostre,
i el perquè ha plogut tant
i hi ha un bassal on tants embarranquen
i romanen atrapats
a les teranyines del desamor
on l’aranya aguaita la solitud humida.

Per què el poder no perd mai ?
Per què els rius baixen plens de ràbia ?
Per què tanta desfeta
regalimant cofoia i superba
davallant de cap a baix
camí de la teva desesperació
sense espera, embarrancat,
estàtic enmig del toll ?

Una tardor gens solemne,
un amor a la deriva.
La dansa d’abans ara és estàtua;
lligat en un toll
com un clau sol desassistit a la intempèrie.

Al bassal hi continuen plorant
aigües desfetes
com guerra perduda.



El poeta roig (F.P.)

Novembre de 2018

divendres, 21 de desembre del 2018

Esquitxant



L'estiu anava esquitxant
a la piscina del poble veí.
Jo, amb el cap cosit a grapes,
mirada i pensament en l'esquitxada de la vida.
El cos de la noia
que surt de l'aigua
regalimant i plena de llum.
El pianista atura les notes.
Callen els poetes per uns minuts.

Irromp barroer, el temps
i jo ja puc anunciar-ho:

em faig vell.


El poeta roig (F.P.)
Desembre de 2018

dimecres, 5 de desembre del 2018

Feixista somrient



Es tanca la porta
i escolta el silenci.
A fora, un sèquit de xiscles,
martells que avancen,
platja de barques incendiades.
Fumegen cases de veïns,
l’habitació plena de sutge,
la cigarreta mal apagada al cendrer
de la classe obrera o de la classe mitjana,
el protagonista de The Wall de Pink Floyd…

La cara d’un feixista somrient
des del sofà de casa.
Es multiplica el silenci
i només canten els soldats.

I ara què nosaltres ?



El poeta roig (F.P.)
Desembre de 2018

divendres, 30 de novembre del 2018

Monàrquic


                   

                                                            “Un amor severament monàrquic”.
                     ( V.A.Estellés )

Em nego a ser el teu soldat,
el teu plom, metall fred, rovellat.
La teva monarquia grisa
que xiuxiueja espases
i fabrica fongs en sèrie
que són distrubuits pels i als teus súbdits
com engrunes subsidiades a destemps.

M’hi nego, no em plego.
No em segrestaràs al teu iglú
ni em mantindràs en dejú !

Em nego a fer les teves guàrdies,
a fer-te la reverència establerta,
a empassar-me els teus monòlegs de Nadal.
Em nego a dir-te “Don”, “Majestad”...

Nego ser el teu súbdit.

I Via fora davant aquest amor
de soldats severament monàrquics!


El poeta roig (Fidel Picó)
 28 i 30 de novembre de 2018

dissabte, 24 de novembre del 2018

Ni rostre ni rastre



El preàmbul és una absència.
Sense rastre
de la primitiva urna
dels poemes d’amor.

Sense rostre tu,
que vas marxar
quan la sang s’havia d’apoderar
de tots els rius i xiscles.

Cordes de guitarra trencades
i el silenci de la plaça
(quan hi ha partit de futbol ?).
Clarinets sense vent,
encara més silenci,
sobredosi de silencis,
savis fent silencis
només trencats per un soroll de tacons
trepitjant els somnis.

I arriba l’annex:
una guerra sense fer l’amor.
Ball de bastons,
bestiari de basardes,
besades impossibles,
becs closos instruments trencats musica muda…;
temps de primaveres afusellades.
Sense rastre, sense rostre,
oblit relatiu,
sortida per la porta
i mai més



Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2018

divendres, 16 de novembre del 2018

Refugi al bar




Cau la nit de novembre
com els rellotges posmoderns d’avui:
sense treva, a tota velocitat, sense mira-ments.
Hi ajuda que plou a torrenteres
com arreu ens plouen hòsties
que ressonen per totes les cruïlles.
Costa sense far, cruïlles ennegrides
com negre va veure la nit el poeta,
com aquest instant certament decrèpit sense tu.

La tarda ens fuig sense tu,
irromp el vespre com una ventada
sense ganes d’avisar.
El cel no deixa de plorar de ràbia,
tenim presos polítics i exiliats.
Les orenetes també han anat marxant.
Les clavagueres semblen rius marrons
i moltes dones van en botes i caminen fent soroll
i molts homes no hi van en bótes però caminen
en silenci deixant petjades de sang.

No et trobo a la cruïlla fosca de l’avui.
Hi apareix un aparador entre els vidres molls
que encega de tanta llum blanca,
s’enlluernen els preus i les robes
i l’entorn queda més enfosquit que la pròpia nit.

Trona, ja tot és fosc.
La nit se’ns posa als vidres i trona més
al bar de Gala Placídia. Indret on s’hi barregen
classes mitjanes i altes, una transició estranya,
un lloc de frontera amb límits de boira.
La mateixa pluja, una nit eterna semblant.

Esclata l’enèsim tro,
el cel continua vomitant ràbia a raig encès.
El bar, refugi del mal ploure;
arriba més gent (“refugees welcome”!, tant de bo...).

I una àvia dona de menjar al net petit,
un grup d’homes i dones d’uns 40
parlen en castellà de viatges;
hi ha la noia sola fent el tallat calent,
la cangur amb un altre nen parla pel mòbil
(Quasi totes s’endinsen
i es perden pel mòbil...).
I jo que escric, tinc les bambes xopes
i m’asseguro pel mòbil
que la meva filla ha arribat bé a música.

Vaig enllestint el poema;
cau la nit de novembre,
i jo que no et trobo
perquè t’han tancat a la gàbia,
Jordi Cuixart.
La pluja cau sense treva
i tu que no passes per les sentides cruïlles
que, sense tu, deixen de somriure amb o sense pluja.

El cel brama ràbia !
I demà, el sol,
i els teus mots no engarjolats.

Surto i em cau una darrera gota;
cau una nit de ràbia
que no m’has enviat tu
perquè t’han tancat a la gàbia,
Jordi Cuixart.



Fidel Picó (El poeta roig)
15 i 16 novembre de 2018

Gràcies per tant !!!


divendres, 9 de novembre del 2018

Embarranca


Al restaurant de l’Ametlla de mar, dineu.
Els teus ulls topen amb un quadre:
un vaixell de pesca, un dia de fort temporal
embarranca al costat del poble.
Dissortada pàtria ?
La imatge de l’estat espanyol, li dius.
Ell, girant-se cap a la paret on el quadre,
fa un altre titular: -Són les pasteres.   
En una de sola, dues imatges brutes i en brut.
Dues preguntes, o...dues respostes.
Dues crisis. Dues misèries.

El temps decapita colors
i ens fa més terribles.
O tristos. O realistes.
La decadència de la condició humana
amb ulls de naufragi.
I així guixem ara els poemes.

Ruptura o fugida: pels qui van sobreviure.


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2015

Poema del llibre 'Per aigua i...desembarquem'
(Ed.Neopàtria, octubre 2018)

dijous, 11 d’octubre del 2018

Miro mapes


Miro mapes i veig la tragèdia.
Una utopia amb crosses,
un infant sol amb febre,
un camí malmès: 
xaragall, esquerda, pont enfonsat...
I el toll: la nostra brutícia, la nostra història.
La impossibilitat d'arribar a la fi ?
La possibilitat de superar les metes ?
Miro mapes i veig la tragèdia
que nova ser.

M'assec al sofà.
Espero el silenci
amb un tros de xocalota negra,
abans de llegir algun poema:
versos d'un infant sol i amb febre.


Fidel Picó
El poeta roig
Octubre 2018

dijous, 20 de setembre del 2018

Ens fragmentem



Ens fragmentem



Ens fragmentem a sobre,
a tota velocitat es dispersen les peces
i les forces cada cop menys forces
talment àtoms esgotats lluny del foc.
Un, dos, tres, quatre..., i cent rius
fugint en estampida cap als seus inferns.
Juga el desordre i s’apodera de tots els éssers.
El cel és un caos d’estels, sense adreça
i perdudes les teves sòlides mirades.
Les nines xisclen com trens de guerra
i els peons cauen com fulles derrotades;
i als escacs només maten els més forts.

Ens fragmentem a sobre,
el carnisser esquartera el conill en microxips simbòlics,
i la carn picada esdevé el plat estrella de tots els dies.
Trinxats, la forquilla a sobre pressionant els nostres caps.
Camp de patates, toll de rases,
esllavissada a la platja, esllavissats tants amors...
Vidres petats, escampall de micro foteses
als solars de la basarda.
Campi qui pugui, gloriosa globalització !,
fugint en estampida per vuitantena vegada.
Pànic als mercats, esquitxades caòtiques de sang,
melangia quan plou
i les gotes caient manses a la taula de vidre
que resisteix dels embats del temps.
Com una explosió de metralla,
de dins a fora, de centre a perifèria...;
de l’ordre al caos que s’apodera de tots els éssers.
Ens fragmentem a sobre
i fugim del tauler en aquest joc macabre.
I avança la lava cap a nosaltres,
no va avisar el Vesuvi
i la classe mitjana també roman a la intempèrie
com aquells que no llegeixen.

Algú bombardeja les cases
mentre la pluja inunda la cuina
i per la tele un mort per esfondrament
d’una bastida a l’hotel Ritz de Madrid.

On vivíem: un solar provisional,
una excavadora que es mulla.
Tot és transitori, res no acaba mai
i les carícies se senten per només segons.
I el món ens foragita sense compassió.

I aquí, ara, jo,
només faig que treure la pols als llibres de poesia,
atrinxerat al meu castell de flors.

Fidel Picó
El poeta roig
Setembre de 2018

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)