Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 16 de novembre de 2018

Refugi al bar




Cau la nit de novembre
com els rellotges posmoderns d’avui:
sense treva, a tota velocitat, sense mira-ments.
Hi ajuda que plou a torrenteres
com arreu ens plouen hòsties
que ressonen per totes les cruïlles.
Costa sense far, cruïlles ennegrides
com negre va veure la nit el poeta,
com aquest instant certament decrèpit sense tu.

La tarda ens fuig sense tu,
irromp el vespre com una ventada
sense ganes d’avisar.
El cel no deixa de plorar de ràbia,
tenim presos polítics i exiliats.
Les orenetes també han anat marxant.
Les clavagueres semblen rius marrons
i moltes dones van en botes i caminen fent soroll
i molts homes no hi van en bótes però caminen
en silenci deixant petjades de sang.

No et trobo a la cruïlla fosca de l’avui.
Hi apareix un aparador entre els vidres molls
que encega de tanta llum blanca,
s’enlluernen els preus i les robes
i l’entorn queda més enfosquit que la pròpia nit.

Trona, ja tot és fosc.
La nit se’ns posa als vidres i trona més
al bar de Gala Placídia. Indret on s’hi barregen
classes mitjanes i altes, una transició estranya,
un lloc de frontera amb límits de boira.
La mateixa pluja, una nit eterna semblant.

Esclata l’enèsim tro,
el cel continua vomitant ràbia a raig encès.
El bar, refugi del mal ploure;
arriba més gent (“refugees welcome”!, tant de bo...).

I una àvia dona de menjar al net petit,
un grup d’homes i dones d’uns 40
parlen en castellà de viatges;
hi ha la noia sola fent el tallat calent,
la cangur amb un altre nen parla pel mòbil
(Quasi totes s’endinsen
i es perden pel mòbil...).
I jo que escric, tinc les bambes xopes
i m’asseguro pel mòbil
que la meva filla ha arribat bé a música.

Vaig enllestint el poema;
cau la nit de novembre,
i jo que no et trobo
perquè t’han tancat a la gàbia,
Jordi Cuixart.
La pluja cau sense treva
i tu que no passes per les sentides cruïlles
que, sense tu, deixen de somriure amb o sense pluja.

El cel brama ràbia !
I demà, el sol,
i els teus mots no engarjolats.

Surto i em cau una darrera gota;
cau una nit de ràbia
que no m’has enviat tu
perquè t’han tancat a la gàbia,
Jordi Cuixart.



Fidel Picó (El poeta roig)
15 i 16 novembre de 2018

Gràcies per tant !!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)