Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 30 d’abril del 2016

Sis haikus per abraçar-me ple



Lleneguen versos 
com cascades de vi blanc. 
Escric poemes


Apte per albes, 
desperto del naufragi. 
Llum ampla als teus ulls. 


Sento el poema. 
Clarinet al capvespre. 
Bateguem plegats.


Avui arribes. 
Escolto les onades. 
La platja ens besa.


La família: 
se m’esllavissa tot l’or 
que m’abraça ple. 


Surto del cingle. 
Irradio coratge. 
Em reivindico.  



Fidel Picó
El poeta roig
Març de 2016

dimecres, 27 d’abril del 2016

Seves i nostres




Seves són les lleganyes mortes, 
senyors decadents ventilant imperis que xisclen lleis,
que s’arrosseguen pel llindar de l’estimball 
o baixen a les clavegueres de la ràbia, 
o s’atrinxeren als núvols de la impunitat 
en cels de blanca pau
amb guants de seda criminal. 

Nostres les mirades enceses de desitjos, 
els horitzons trufats de somnis. 
Nostre el forjar de l’encanteri, 
la passió per un nou viatge, 
l’aigua del riu, la propera trobada...  

La propera trobada amb el teu cos nu, 
el que imanta els meus ulls 
que esmolen versos sense por. 
Que trituren castells d’hivern, 
que fonen volves en carícies d’aigua, 
que s’esllavissen per cloure’s en allò tan i tan nostre: 
els grans amors i els petons del mar. 
Brillen rojos de quimera i foc 
els poemes que hem sembrat 
a la més nostra vall desobedient; 
la lluita, la revolta de l’arc de Sant Martí
per on s’escola el riu de l’alegria.


Fidel Picó
El poeta roig
Abril de 2016

dijous, 21 d’abril del 2016

Purple rain, la cançó



Recordes aquesta cançó ?
La vam ballar tan tendrament aquella nit !
Va ser la gota del desig llenegant,
-talment pluja deixant-se anar...-
perforant el magma propi de l'amistat.
Les sensacions van ser sublims.
La resta, ja saps: el tacte dels teus cabells,
el pis d'en Tomi, i la tornada a l'alba agafats de la mà
en el primer tren dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Fins ara i aquí, la suma bé que la saps, un munt de baguls:
dues filles, un pis que deixarem, un viatge pendent...

Torno a la cançó. La gota de deler,
la set que va amarar d'aigua i sang el cor.
Un enamorament lent, plàcid, captivador, brutal...

Desentelo el vidre, albiro les gotes
i el seu brollar intens,
els sentits confluint en una cruïlla de llum,
el fluir de la nostra cançó mentre, ara i aquí,
la pluja d'hivern es deixa anar talment els nostres cossos...
en aquell ball de mitjanit.


Fidel, el poeta roig
Del llibre "Instants de maig i potser..., tu" (2012)

dimarts, 12 d’abril del 2016

Món sense mirades



Primer dia d’abril amb pluja.
Hi ha dones plenes d’abraçades 
que passen com tren d’alta velocitat,  
i les poques que hi ha a l’andana, miren el mòbil. 
M’han dit que la poesia esta estressada 
i ha fugit per la porta d’emergència 
cap a la cruïlla on les deesses campen nues 
com estàtues sense alè.
Som com cavalls vermells 
a la recerca de la febre d’or, 
passem pantalles desbocats. 
Els mots cauen al pou, 
i en un món sense mirades, 
em deixo barba, 
miro estàtues, 
perdo l’ordre del nord 
i em perdo pel desordre del sud. 
I ja no atenc el més substancial i elemental: 
que tens uns llavis preciosos, 
i que abans de marxar a corre-cuita, 
fóra bo una abraçada com les d’abans. 

Mentre, les gotes d’abril no ens miren;
també cauen massa ràpides.


Fidel Picó
El poeta roig
Abril 2016

dimecres, 6 d’abril del 2016

Torno al bar Pau




Torno al bar Pau 
de la plaça Sant Vicenç, a Sarrià. 
Sempre hi torno amb deler, aquí. 
(Em) llegeixo, miro poemes que ja tinc 
i versos dispersos que intento endreçar. 
Ara, per exemple, escric aquestes línies 
i trec “L’arbre de foc” de Bartra. 
Rellegeixo el títol del llibre, em miro la portada: 
un arbre estenent les seves branques de foc.
Podria recordar quelcom semblant 
quan copso les llumetes de Nadal, 
aquella bellesa, aquella felicitat fictícia. 
Aquella engruna d’infant...
Però recordo poc, ara... 
En el dibuix veig més aviat un arbre 
amb braços incendiats, i encara més: calcinats. 
S’estén, s’eixampla una trista bellesa: 
un amor rendit, 
una renúncia normalitzada, 
una derrota sense pal·liatius, 
cendres que el vent regira 
com tantes pors quan el mur se’ns tanca. 

Fum i sutge, les nostres cases ?, preguntem primer 
Obrim finestres: “primer els de casa !”
han començat a dir els que considerem dels nostres. 
Mentre, ni rastre dels refugiats. 
Els reenviem a l’altra banda del tancat. 
Són els arbres de foc calcinats 
per “la nostra apassionada hospitalitat”. 
Nous i vells arbres de foc. 
Nous i vells arbres de foc. 

Ara, per exemple, aquí. Al bar Pau 
on escric aquestes línies. 
Per la finestra miro la plaça. 
Només jo, aquí refugiat ?. 
Un refugiat “dels nostres” 
parapetat entre versos i manies, 
mirant arbres de foc ficticis. 
A fora, la intempèrie, incendis desbocats 
i gent que camina amb els seus fills per vies mortes,
o espera darrera el filferro que han posat...”els nostres”,
o recula com remat espaordit quan lladren els gossos.

Els nostres, els nostres valors calcinats.
La nostra, la derrota més miserable.
La meva ? La meva fugida particular ?
A tot -o res- al bar Pau sota la pau de qui escriu, 
endinsat al plàcid refugi de la poesia.
Aquí, els arbres verds miren la plaça.
Allà (i aquí!), els arbres incendiats fruït d’uns piròmans 
que probablement son “dels nostres”.


Fidel
El poeta roig
Març i abril 2016


divendres, 1 d’abril del 2016

Emergeix


Perquè, saps ?; 
a la meva edat encara hi ha esperances. 
Per exemple, ara diuen que arriba la primavera, 
sí, aquella en que la canalla juga 
i tu em somrius com els ulls fiten els fars. 

Emergeix la joguina 
com s’obre la claror de l’alba. 
Els teus ulls copsen el far: “terra !”, m’assenyales. 
Desem barques, bastim llums d’il·lusions, 
i m’agrada que al teu l’àlbum 
hagis posat el teu nom en lletres verd i taronja. 
Les lletres de l’esperança i de la meva edat.

Tu, arriba on vulguis.
Emergeix la joguina. Tot s’eixampla  
quan et miro
Les meves, les teves esperances.


Fidel Picó, el poeta roig
Març 2016

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)