M’ensenyes la classe de la vida
i així m’aixoplugues
de la misèria del món.
Aguaito els teus escrits,
els faig una mica meus
i recordo la meva extremada timidesa,
aquella escola, aquelles taules
i els meus amics d’Heura.
Mentre, la ràdio va xerrant i xerrant,
he mentit per una bona causa
i escric aquests mots.
I tu, ara a classe amb les amigues,
la teva timidesa, la teva lletra d’imprenta,
el teu somriure immens.
I la ràdio fluixa que diu i diu
i continua dient aquest matí.
I el món que roda escombrant
l’alegria d’una maduresa
trinxada per quatre cànons racionals.
M’ensenyes, m’eduques
i jo faig el que puc.
Arribarà la tarda, vindrà la mare
i hauràs tocat el clarinet;
com ahir la dolça pluja
d’un dia sense pluja.
Jo només miro la teva història
amb els nostres mots.
Trepitjo vida
i és tota i plena la gran vida.
Sento el poema
com arrela des de molt endins.
Em sento però més pare
que poeta, avui.
La ràdio xerra encara
i jo esdevinc una passa més feliç.
Fidel Picó
El poeta roig
Novembre de 2017