Murs de crepuscle d’uns poders decadents
que embruten les avingudes,
que traginen sense rostre, sense jardí
pel teu, pel meu, pel nostre, pels altres pobles.
Les mans llefiscoses ploren greix,
les onades escupen escumes beix;
les peixeres s’omplen d’aigua que creix
i els peixos emmalalteixen desarrelats
sense saber quin és el codi ni els relats
de la seva massa d’aigua del mar.
Feixos de somnis esberlats
pels impunes portadors de sutge,
apoderats pel setge dels crits,
enginyers de murs tan alçats com glaçats
sota l’auspici de cels roigs i la tràgica estampida del sol.
Proclames fugitives desempoderades,
focs abans desperts que ara s’adormen en l’oblit.
El teu, el meu, el nostre i els altres pobles
i el sempre plany i seny i enyor de sempre;
el dels peixets moribunds que suren en solitud
per les cabaloses clavegueres de l’Estat.
“...Em sotmeto a la llei de l’engruna...”-deia un poeta-.
Ens sotmetem als murs de Pink Floyd
i ara a més, ens encerclen cofois,
i El Crit de Munch treu el cap
amb riallers advocats ben vestits que l’envolten...
I ombres de reixa reflectides al sostre bufat,
estralls del pànic i tants estimbats a l’insomni.
Naufraguem.
II
Davant d’aquesta albada glaçada i boirosa osonenca...,
alguna esperança, si us plau ?. Només alguna, unaaaaa ?
No, dues !. La primera: agafar els cavalls i llençar-nos
a la reconquesta del castell
per salvar els trenta desnonats,
els milers de precaris, els que ofeguen al mar
i els diners saquejats del poble
que malviuen allà tancats.
La segona: pensió completa dins la llum dels teus ulls.
L’aixopluc inajornable a tanta barbàrie.
La foto és de capvespre, un nou far west:
murs de crepuscle i dues esquerdes de llum.
Talment el jove que traça rutes i rius
per provar el viatge i sortir d'aquest oest salvatge
cap a un munt de llibertats pendents.
Em refugio per les clivelles de l’esperança
i de moment aquí estic, escrivint aquest poema.
L'esperança mai no serà desnonada. Mai.
Fidel Picó
El poeta roig
Juny de 2016