Dantesc silenci

“Jo no us suspendré, ja us

suspendrà la vida”

     Bernat Muniesa (professor d’història de la Universitat)

       I

Poetes que són de la CUP.

Arbres colpejats per la pluja.

Paradís amb arestes

amb un ram de flors

a la corba del km 39.

Neoliberals que xiulen penals.

Calçotets estesos al terrat.

Informes amb faltes d’ortografia.

Versos que no entenc.

Factures i coses per pagar.

Cirugians que miren el mòbil

-jo ho he vist…-.

Primavera amb tres llibres venuts;

i tu ple de servituds

corrent massa, amb els peus abatuts.

Diputats suspesos.

Diputats suspesos.

Diputats... sus- pe -SOS.

       II

I, talment després de la pluja

o després de cloure el poema…,

un dantesc silenci

com quan han sacrificat les feres

i de matinada tu i l’altre tu

ja no podeu dormir

i us dediqueu a perseguir paraules.

Però sempre irromp

el silenci dantesc

només severament impugnat per una veu

increscendo que els repeteix:

-Sus-pe-SOS, sus-pe-SOS, SUS-PE-SOS !

Ells, els dantescos, els durs,

han quedat suspesos

per l’afany dantesc

de suspendre a tort i a dret.

Mentre, els tous,

propaguen un dantesc silenci.

(I l’altre tu ja s’encarregarà de dir

quin d’ambdós dantescos

és més maligne).

El poeta roig (F.P.)

25 i 30 de maig de 2019

Absència

T’escric per parlar la teva absència.

Atenent aquest brunzit

suau de pluja de maig cruel

que cau talment s’esllavissen

els meus mots de foc cap a tu.

T’escric una carícia

al banc d’una estació

esperant un tren fred

del que sé que no vindràs.

T’escric ara aquí,

on recullo les fredes cendres

d’una primavera d’absència.

I ja sense més troncs

al meu bosc moll de pluja.

Ja he cremat tota la llenya,

ja han passat les carícies,

les flames de tots els trens.

T’escric i una llàgrima suau

cau al full del teu poema

que quasi segur no llegiràs.

El poeta roig (F.P.).

Maig de 2019

Esbarzer, aixopluc, atzavara

 I

Esbarzer

Aixopluc

Atzavara

Les atzavares, quietes,

esperen la lluna.

Els esbarzers, quiets,

esperen les nostres ferides.

Els aixoplucs esperen

poder-nos salvar.

      II

Empastifats pels esbarzers

d’aquest món,

en vaig fugir buscant

aixopluc al poema de les atzavares.

Ara, habitava nu

dins el poema verd

dels teus boscos.

         III

A les golfes de l’oblit

hi lluïa el teu cos.

I tu i jo ens arreceràvem

llepant el nostre amor.

Per la finestra dels vidres bruts,

la lluna il.luminava els teus llavis.

Els teus ulls em queien a sobre

i jo em salvava de les urpes

de qualsevol mot, punxa, globus.

I l’hem trobat el vincle, entre

Esbarzers

Aixopluc

Atzavara

     IV

A fora, mentre els poetes

fem aquest merder de paraules,

surt el primer autobús

abans que neixi l’alba.

I jo, que no tinc més remei

que proclamar-me

del costat de la vida.

El poeta roig (F.P.)

11 i 12 de maig de 2019

Lentitud

Ara que l’alta velocitat

trepitja les formigues.

Ara és el moment per aturar-te

i no sortir mogut a la foto.

Tampoc cal que sigui ara mateix.

Quan sigui el cas,

quan arribis, quan convingui.

No et precipitis.

Llença-t’hi sense les presses

dels dies laborables. Escolta

une peça musical de vint minuts

i deixa’t dur

deixant que corrin els ‘runners’;

jo ja vindré.

Tu comença a caminar,

jo bado amb la còrrua de formigues

i et vinc a buscar.

Planta cara al temps. Bada. Badem.

La poesia potser et dóna una empenteta.

i retrobats i quiets, ens fem la foto.

El poeta roig  (F.P.)

9 de maig de 2019