Refugi,
amagatall,
secret,
perla...
Desig.
Aquí,
tal vegada aquí
comença,
s’endinsa, camina...
l’ànima
més profunda de l’ésser...
Aquí,
sí, és aquí on
Cremo de poesia;
M’empastifo
de VIDA.
Poeta
roig (F.P.)
Novembre
2022
Quan
Déu va refer el món
guixant
el darrer dels pecats,
tatxant
els darrers versos,
tu
i jo estàvem d’allò més distrets.
Jugàvem
a pedretes
i
ens llençàvem miradetes
de
lluna gran, molt gran.
Ens
brillaven els ulls
com
sol al migdia,
i
jo un dia vaig petonejar el teu peu
i
rebolcar-me amb tota tu
per
la platja un novembre humit.
Déu
seguia ocupadíssim.
Tu
i jo, que prèviament
ens
havíem passat notetes,
ho
estàvem encara més que ell.
Ell
–Déu- seguia dalt de tot,
nosaltres
seguíem entre diminutius
jugant
a notetes, pedretes, miradetes
i
a la platja escrivíem poemes
i
el primer, el segon i el darrer
dels
pecats vitals.
I
vam començar a mirar la mar.
Poeta
roig (Fidel Picó)
Abril
2020; refet novembre 2022
Perquè
de vegades la poesia és un ‘divertimento’ (reflexions, ironies...) quotidià més
enllà de la pulcritud o la puresa tècnica. O almenys jo m’ho aplico o, tal
vegada, jugo amb “l’anti-poesia”, però això és un altre debat; i avui la cosa
va diferent
Un dia ets del 15M,
et passes als Comuns
i acabes al PSOE
aplicant el 155
i votant el pijo del
Collboni.
Un dia estàs per la
desobediència,
Tens les samarretes més
‘revolution’
fins i tot vas a
Urquinaona;
i va i et cremes
i acabes a JuntsxCat
escoltant poemes de la
Laura Borràs
i justificant
“l’entranyable” del Dalmases.
Un dia. Un dia vas a
buscar
les urnes a la
Catalunya Nord,
i un altre dia et
despertes
votant ‘Cigronet’, o
sigui pactant
les engrunes amb el
Sánchez,
pactant amb la Colau
perquè a canvi et
votaran
uns pressupostos a
Madrid.
Però en els tres casos som
feliços:
anem una vegada a l’any
al teatre,
al Delta a fer una
paella amb la furgo,
anem al Cadí a buscar
bolets,
ens agraden les
vacances a llocs exòtics
i acostumes a follar
cada dos o tres setmanes.
I fem unes birres amb
els amics els divendres,
i tens colesterol, una
tendinitis a l’espatlla
i el Barça torna a
perdre la Champions
i treballes molt,
massa, o no...molt, o regular o poc.
Però segueixes un dia i
un altre
i ets raonablement
feliç o vas tirant
i jugues a pàdel o
corres o fas bici
i les filles són
precioses i van endavant.
Un dia, per fi,
acceptes la derrota,
o almenys una victòria
pírrica i efímera.
I recordes el primer
petó,
el primer poema,
i aquella matinada de
l’1 d’octubre,
i aquells “putos” anys
90
en que érem eternament
joves i rebels i indepes,
(indepes quan no ho era
ni el Tato),
i érem radicals, esbojarrats
i anàvem a Euskadi,
Chiapas i Belfast,
i cantàvem “el qui no
balli és policia nacional...”.
I ara no plou,
i un dia ets per fi,
un socialdemòcrata
quasi convençut,
una engruna d’ordre
més;
algú normalet que no
arriba a totes les pilotes
(ni a les del 15M, ni a
les de l’1O)
però vas tirant
i t’afanyes a recollir
la roba estesa.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
Dedicada
a la colla dels 90: Jordi, Mendi, Àlex, Martí, Pep, Francesc, Irene
M’allunyava de molts,
baixava pel riu,
fugia fins al Delta.
I allà baix,
una pols, fang amable,
un sud content,
solitud entollada,
flamencs drets amb la
pancarta del poeta.
I un vers que llença un
bes
que arriba a la badia
on jo, sol, miro
una aigua que deu
amagar
un gra d’arròs
que amaga una part de
mi.
Fugia fins al Delta,
i encara i sempre hi
fujo.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
Malgrat tant, salt al
buit,
tanta corda fràgil,
tanta intempèrie,
tanta intimitat
segrestada,
tanta escorxada,
tanta rapidesa;
tanta destral aixecada
i cap avall.
Però hi ha aquella cosa
que en diem amor:
el cim d’un desig
conquerit.
Algú que deixa la
destral
i espera que tu...
vinguis.
I tu hi vas,
i la destral roman a
fora, desada,
i arriba la lluna,
i tot s’encén,
i és un altre salt
i els cossos són un,
i tanta llibertat,
tanta flama,
tot el desig del món.
Poeta roig (Fidel Picó)
Novembre 2022
