Un dia (o reflexió política fugaç del que érem i som ara) (A partir d’uns comentaris pel WhatsApp, del grup dels 90)

 

Foto: la colla dels 90

Perquè de vegades la poesia és un ‘divertimento’ (reflexions, ironies...) quotidià més enllà de la pulcritud o la puresa tècnica. O almenys jo m’ho aplico o, tal vegada, jugo amb “l’anti-poesia”, però això és un altre debat; i avui la cosa va diferent

Un dia ets del 15M,

et passes als Comuns

i acabes al PSOE aplicant el 155

i votant el pijo del Collboni.

 

Un dia estàs per la desobediència,

Tens les samarretes més ‘revolution’

fins i tot vas a Urquinaona;

i va i et cremes

i acabes a JuntsxCat

escoltant poemes de la Laura Borràs

i justificant “l’entranyable” del Dalmases.

 

Un dia. Un dia vas a buscar

les urnes a la Catalunya Nord,

i un altre dia et despertes

votant ‘Cigronet’, o sigui pactant

les engrunes amb el Sánchez,

pactant amb la Colau

perquè a canvi et votaran

uns pressupostos a Madrid.

 

Però en els tres casos som feliços:

anem una vegada a l’any al teatre,

al Delta a fer una paella amb la furgo,

anem al Cadí a buscar bolets,

ens agraden les vacances a llocs exòtics

i acostumes a follar cada dos o tres setmanes.

I fem unes birres amb els amics els divendres,

i tens colesterol, una tendinitis a l’espatlla

i el Barça torna a perdre la Champions

i treballes molt, massa, o no...molt, o regular o poc.

 

Però segueixes un dia i un altre

i ets raonablement feliç o vas tirant

i jugues a pàdel o corres o fas bici

i les filles són precioses i van endavant.

 

Un dia, per fi, acceptes la derrota,

o almenys una victòria pírrica i efímera.

I recordes el primer petó,

el primer poema,

i aquella matinada de l’1 d’octubre,

i aquells “putos” anys 90

en que érem eternament joves i rebels i indepes,

(indepes quan no ho era ni el Tato),

i érem radicals, esbojarrats

i anàvem a Euskadi, Chiapas i Belfast,

i cantàvem “el qui no balli és policia nacional...”.

 

I ara no plou,

i un dia ets per fi,

un socialdemòcrata quasi convençut,

una engruna d’ordre més;

algú normalet que no arriba a totes les pilotes

(ni a les del 15M, ni a les de l’1O)

però vas tirant

i t’afanyes a recollir la roba estesa.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022

Dedicada a la colla dels 90: Jordi, Mendi, Àlex, Martí, Pep, Francesc, Irene