Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 24 d’agost del 2018

Després de desembarcar


Després de desembarcar,
quin nou desordre roig
tindran els teus versos ?

A quin octubre poder plorar ?,
quin poder resistir per existir ?.
Quines rígides lleis de foc
combatre dimarts i dijous ?

Després de desembarcar,
quin amor ?, quin nou llibre ?.
Quina lluna baixem a terra ?,
quin desnonament cal evitar ?.

Després de desembarcar,
quin riu cal remuntar ?,
quins ulls cal aixoplugar ?,
quina mirada cal resseguir ?;
quina nit il.luminar ?.

Després de desembarcar...,
abordar ?; refer ?; restituir ?.
Tornar ?; hi tornem ?.

Foradem un nou túnel ?,
o ens inventem un nou mar
i ens fonem en un llarg petó ?.

Un llarg i profund petó
fins la propera parada de metro:

Em preparo per desembarcar.
( I pel després ).



Fidel Picó
El poeta roig
Agost de 2018

dimarts, 14 d’agost del 2018

De quan de molt...



De quan de molt ja fa tant…
-punts suspensius diries, la vida-.
Estius a 34 graus sense Vinyoli
i platges difícils (semi perdudes ?)
i més divertides que les del mediterrani, francament.
Vent de llevant que t’esgarrapa
en territoris de frontera,
amb homes i dones frontera
que fan i donen tant,
-si bé això ja ho recalcarem un altre dia-.

De quan de molt de temps ja fa tant,
ja fa prou, ja fa bastant, ja fa massa.
Sense Vinyoli lent badall a la piscina,
(com ‘progre petit burgès’ sense cap remordiment de classe
perquè no juguem a tenis).
Memòria dins el laberint de Càdis:
que un octubre també pot ser Càdis
amb platges difícils a un sud cada cop menys nostre
i potser cada cop més nostre,
segons el gran angular que ho miri.

De quan de molt ja fa tant.
De quan els poetes besaven
els mars més difícils, tenien 50 anys
i les onades devoraven els nens
que vam ser i que venen ara
-o això ens volen fer creure
els apocalíptics d’alt rigor intel.lectual-.

De quan de molt ja fa bastant.
Tot és un fluir, un fràgil enigma,
moltes besades i dèficits de raons;
un minúscul i lleuger desordre vermell. Lleugeríssim.
I tu que passes vora meu
aquest estiu sense Vinyoli,
a la platja difícil que amb prou feines
he sabut endevinar.
Aquí, en àmbit de frontera;
com allà: dos mars abraçats
i dues penes que ploren
un temps que va fent.


Fidel Picó
El poeta Roig
Chiclana de la Frontera, agost de 2018.

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)