Primera pintura per la petita, l'ONA i poema posterior:
Els darrers silencis ; ONA
Temps de tedi,
d’hores perdudes en la foscor;
sense els teus ulls, silenci.
El silenci de la nit,
o el silenci de les volves de neu a l’alba.
Temps obscurs de cadenes,
troncs i branques negres
talment braços que capitulen com el carbó.
Temps rendits. Hem caigut tant baix
que ...acabem despertant.
Mira el cel com emblaveix :
recomença l’alba.
Ja endevino els teus ulls, els teus cants.
Començarem a parlar, i tant que parlarem i decidirem !.
Comença l’hivern, comença el dia.
Les primeres volves, els darrers silencis.
Amb els teus ulls desperto com el blau de l'alba.
Fidel; 20/12/14
Segona pintura per la gran, la JOANA. I poema posterior:
Flors del Bé JOANA
Molts poetes no t’ho han dit;
les teves són flors infinites del Bé.
Són un cristal·lí esclat de primavera.
Són les flors dels pètals blaus
com estels que enlairen llibertat.
Són el bram, el crepitar d’una esperança
amb una gota groga precisa i central de memòria al vent.
I tot envoltat de roig en el que tants volen la vida.
Molts poetes parlaran de les flors del Mal
i et diran que els dibuixos tenen cara de poema.
Jo et diré que cada dia puc aixecar-me
amb els teus ulls, amb les teves flors
que cada matí se m’obren
com abrils empoderats pel poble
sota les primeres llums allà on Pessoa
alçava les flors infinites del Bé.
Sempre, sempre amb els teus ulls.
Fidel; 20 i 21/12/14
