Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dimecres, 23 de desembre del 2015

Mireu-los als ulls !



Ei, mireu els ulls dels vostres fills !. 

Endinseu-vos pels seus mars, 
els seus parcs d’atraccions. 
Penetreu dins les seves il·lusions !. 
Llisqueu com rius amb els seus batecs. 
Ei !. Deixeu els maleïts mòbils ara mateix, 
aneu-los a cercar 
(ja acabareu de llegir aquest poema després). 
I obriu-vos, abraceu-los i dibuixeu-los 
un somriure, carai, que no costa massa !. 
Ei !, mireu els ulls dels vostres fills 
i viatgeu amb ells. 
La resta, fullaraca morta 
que claudica als teus peus 
amb la tardor de les pèrdues, sempre.

Sí, mireu-los als ulls i gaudiu.


Fidel; desembre 2015





divendres, 18 de desembre del 2015

Cau una fulla


Cau una fulla
fins al fons de la teva ànima.
Cau plàcida, dolça, immensa,
però desequilibrada, trista,
talment la bellesa que dibuixen avui
els teus ulls brillants
color de fustot o de terra abandonada.
Cau una fulla trista
i reposa en terra trista
i ningú no canta
quan els teus ulls tristos
miren una mar trista.
Cau una fulla, cau la tardor
com regalima una gota de fang,
un poema entremaliat escolant-se
dins la teva ànima obesa de pena.
Cau la tardor
i sense ell, l'hivern.


Fidel; desembre 2015

dissabte, 12 de desembre del 2015

Ens maten



Ens maten com a rates.
Sense sostre ni recer,
acumulem intempèries
com deixalles apilades
a la platja un hivern.

I els refugis ?, no els trobem,
ens els han robat o bombardejat.
On són els aixoplugs dels freds
que ara arriben puntuals,
previsibles com un petó final ?

Però res de petó final.
Sense amagatalls, ja ni sota el pont,
enlloc estem salvats.

Només el silenci,
la por, la pèrdua, l'absència
després de l'últim tret.

Ens maten com a rates
però els que diem ser dels nostres
fan el mateix. Això si, amb més civilitat,
amb la finesa dels professionals
que saben no deixar proves.

Només el silenci,
la por, la pérdua, l'absència...
després de l'últim tret.




Fidel; Novembre de 2015

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)