Em queda

Del meu petit regne afortunat

només em queda una llisa plana

de boira propensa per dormir,

i la fotografia il·luminada d’un tren nocturn

de llarg recorregut que sempre em ve a buscar.

També disposo encara d’un instint de bondats

rigoroses i, quan esternuda alguna primavera,

m’adono que encara no estic del tot sol

reafirmant-me que la vida és encara possible.

La resta ja em cau a la perifèria :

una derrota còmoda sense tempestes de plom

és el nucli en el que ara transito.

Ah!, se m’oblidava...

Sí que em queda una cosa que engrandeix

la meva grisa i malmesa República ;

em quedes tu.

Fidel; gener de 2007 (del llibre 'Reclamo la paraula')

Forces per viure

“Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”
(Raimon)

Encara et queden forces per alçar-te del llit,
per festejar albes rogenques i endinsar-te a la plaça
on s’escriuen els primers versos
d’una primavera atapeïda de cors oberts.
Et queden forces per viure, per renéixer
i, sota senzills acords i cors de cambra,
esmolar el cant per capgirar aquella història
del rei atrinxerat al palau del fred.
Et queden forces de llum, ulls de vent com estels
que dansen a ritme de poesia social.
I a l’est el mar que es comença a bellugar
i el sol més rodó que s’alça i tu posant-te dempeus
amb forces per córrer amb mi, vosaltres, ells.... .
Et queda la batucada, cassolada en alta definició,
cop de puny a la taula del banquer
per proclamar plegats el dret a conjugar anhels
com pètals surant damunt els murs.
Per iniciar amb ímpetu un idíl•lic viatge
que t’apropi al tresor d’una alba roja :
el darrer camí cap a l’àgora dels seus llavis.
Com qui ha sentit l’amor i té més forces per cercar-lo,
encara cerques la força de la utopia per viure.

Fidel; 2012 (Publicat al poemari “Llibertat”, Meteora ARS)

Dies de tardor

Dies coral·lins,

cels vermells,

tardes de préssec,

rajoles a foc viu,

cabells rossos al vent.

Tardor de llums

i cerveses preparades.

Crepuscles blaus d’alta mar;

estels que aguaiten els anhels.

Nits fresques, allargassades

com serps tatuades sense verí.

Albes de poesia i cafè,

estacions atapeïdes

i aixelles i la ràdio

escampant l’alè,

portes obertes

refredat cap a la feina

esperant un no se què.

Refugi de mirades enceses,

a foc lent la cuina és un bé.

Avís de primers freds,

finestres closes,

versos que m’abriguen

del diluvi a fi de bé.

Gira el dia,

infants sortint d’escola

cridòria viva

l’esmorzar el tinc darrere

i som-hi al parc

com força pares

al gronxador bressant les hores.

Torna el vespre,

coralls vermells,

llums enceses,

cerveses preparades,

refent poemes

metàfores ensinistrades.

Telenotícies corrent

sang per les artèries,

a dormir les nenes,

silenci d’alta mar,

els teus ulls estels :

lluna creixent, un viatge

a les illes del tresor lluent.

Ganxet groc pel carrer Verdi

cinema o passeig.

Clou el dia coral·lí

de colors ardents,

mirada endins, cloïssa oberta

sense ensenyar les dents.

Somnis entre pins,

sentint com salten els dofins

a la cala solitària tu i jo;

tapant les nenes,

aquestes són les nostres

dolces ofrenes.

“Bona nit, boniques, fins demà”.

Fidel; octubre de 2012

Esclata

Arreu dins meu , esclata el somni

com una detonació sostenible.

Metralla d’utopies fragmentades

esquitxa el mur de la dissidència.

La pell de l’aigua eixampla cercles fins el no-res,

com desitjos que finalment se’n van;

i la pedra jau al fons

com una esperança qüestionada.

Però salten pètals vermells

com metralla utòpica

i flaires de detonacions sostenibles ens indiquen

que ha començat la primavera;

ja ha esclatat una primera vaga general.

Esclata el somni arreu i arrela dins meu.

Fidel; abril 2012; refet gener 2013