Del
meu petit regne afortunat
només
em queda una llisa plana
de
boira propensa per dormir,
i
la fotografia il·luminada d’un tren nocturn
de
llarg recorregut que sempre em ve a buscar.
També
disposo encara d’un instint de bondats
rigoroses
i, quan esternuda alguna primavera,
m’adono
que encara no estic del tot sol
reafirmant-me
que la vida és encara possible.
La
resta ja em cau a la perifèria :
una
derrota còmoda sense tempestes de plom
és
el nucli en el que ara transito.
Ah!,
se m’oblidava...
Sí
que em queda una cosa que engrandeix
la
meva grisa i malmesa República ;
em quedes tu.
Fidel; gener de 2007 (del llibre 'Reclamo la paraula')
serva el teu petit regne , allà hi trobaràs recer
ResponEliminaAfortunadament sempre hi ha ocasions, detalls, persones... que ens recorden que la vida està allà, esperant a ser gaudida; i això ens serveix per oblidar la resta.
ResponEliminaM’ha agradat!