Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 22 de desembre del 2017

La bona poesia

        
       “...la mejor poesía
       és el verbo hecho tango.”

          J.Gil de Biedma                 


La bona poesia
és la que posa el cap a les clavegueres;
la que balla amb l’aigua
dels rius més tèrbols.
La que baixa les escales
de dos en dos i surt al carrer.
La que posa les estovalles vermelles
per afiançar els sopar dels vells amics.
La bona poesia que es mou com un tango,
amb tota aquella èpica dels amors abatuts.
La poesia que suma tots els teus freds
i tatxa junys, car el sol
s’allargassa massa.


La que només té pressa
per baixar les escales de dos en dos,
sortir al carrer
i protegir les escoles a les cinc del matí,
i fer que s’obrin a les nou,
i degusta com ploren els amics.
La poesia que et fa vibrar,
saltar de la cadira per abraçar-te
al desconegut del costat .
La poesia que fa una abraçada sentida
a la dona del pres polític.
La poesia que fa el passadís
perquè passin les velletes lliures
cap a mar,
amb tota l’esperança
i les llàgrimes de poble,
de poema, riu que davalla
les escales per sortir al carrer,
buscar la gent i ballar el tango
dels focs no apagats.


( I amb totes aquestes proves,
que crítics o doctes filòlegs
dictin sentència,
si així ho creuen convenient ).



Fidel Picó
El poeta roig
Finals de novembre

diumenge, 17 de desembre del 2017

Països Catalans


L'Encarna i en Jaume
aquell dia van llevar-se a les 3 del matí,
però el dia abans havien fet 624 km en cotxe,
de Xàbia a Vilanova i la Geltrú,
mediterràniament cap a nord...
Són d'aquells grans/ petits anònims
que varen agafar el primer tren de rodalies
aquell dia 1 d'octubre.
Sí, aquell dia primer que tots recordarem per sempre.
L'Encarna i en Jaume,
i no em vull deixar en Xavi qus els acompanyava,
els meus herois sense ser-ho,
perquè s'enfadarien si els hi ho dic,
es van plantar -com els arbres més preciosos de la terra...-,
al "meu" col.legi electoral passades les 5 del matí.
Com nosaltres, ells també defensaren les escoles.
I van aguantar la pluja i resistir el son
i ja havien fet 460 km agafant cotxes i trens.
I estaven al meu costat i jo al costat d'en Jordi
-un altre valencià-, la Irene, l'Helena i l'Anna
amb les seves filles, i en Marc, en Pau, l'Enric,
en José, la Sònia, la Marta, la Judit, la Mar...
I en Jaume i l'Encarna.
I passades les nou
van obrir l'Escola Jovellanos de Barcelona,
i ja estaven les 4 urnes, les meses i tot.
I fèiem un passadís perquè primer votessin
les super àvies amb cadireta de rodes,
i l'Encarna i en Jaume aplaudien i ploraven com jo.
Corrien les notícies: la policia espanyola
estava estomacant en algunes escoles,
però nosaltres érem un Nosaltres de roure,
i seguíem plantats allà
-com un arbre, un poble magnífic i rebel !-.
Vaig entrar a votar amb en Jaume
-que no sé com, s'havia fotut dins el recinte-,
em va fotografiar, ell no va poder votar,
però era un més, un company més de resistència.

Us parlaran de molts herois i de catifes vermelles,
de diners, de fama, de guapos i guapes, de glamour...
Jo us parlo dels meus, l'Encarna i en Jaume,
els de debò, els que hi són, els qui ho senten...

Avui els he tornat a veure.

Ells dos sols fan un poema sencer,
un poema sencer alçat 
amb i per vosaltres.


Fidel Picó
El poeta roig
Desembre de 2017



La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)