En Gabriel, comptava els segons.
No va poder seguir el ritme dels trens d’alta velocitat
i amb prou feines els dies laborables.
Pres per la xafogor, tenia els dits suats, encarcarats.
Tancava els punys,
l’aigua però, se li escolava, no la podia retenir.
I suava suava, i atenia la seva respiració,
i es feia cabòries, i veia la mort més propera...
Molt se li escapava de les mans
i el cap era una olla bullint. Rebregat, com apinyat
en una maleta i a punt de l’asfíxia,
en Gabriel volia passar a terra promesa.
On habiten els que van a corre-cuita,
metrallen amb la mirada el rellotge,
s’embetumen amb codis de barres,
creuen de nit els deserts plena de pols,
simpatitzen amb el sexe,
volen que el seu equip guanyi i tan és si es juga bé,
o trafiquen amb els somnis de la voluntat popular,
estalvien per anar a Baqueira
i enlairen el colze per poder etzibar-lo
i accedir a un temple anomenat “City” de Londres.
En Gabriel és capaç de tot això
i més per poder ser normal.
Per poder adaptar-se o inadaptar-se.
Per vèncer o rendir-se.
Per recitar poesia o guardar silenci.
Per ser un esclau satisfet
o un utòpic amargat que recompta els segons,
se li escapen els trens ràpids,
li pesen els dilluns,
no reté l’aigua, li cauen torrenteres de suor
i l’angoixa li malmet la calma.
En Gabriel; vosaltres mateixos.
Fidel; maig de 2015
Fidel; maig de 2015