Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

diumenge, 22 de desembre del 2013

Impunitat



Impunitat dels poetes davant els mots.
La impunitat dels teus llavis
per sacsejar el desig de la mel.
Impunitat per recaure als confins de la teva pell.
La impunitat davant el mirall
per fustigar-nos o per somriure’ns
i dir-nos allò de ‘com ens hem de veure’.
Impunitat entre butxaques plenes.
La impunitat dels que nien dalt de tot.
Impunitat davant la terbolesa dels seus jocs.
La impunitat d’un claustre a porta tancada.
Impunitat del lladruc dels gossos
o dels qui més criden.
La impunitat del setge i els assetjadors.
Impunitat del vell ric alliberat de la condemna.
La impunitat dels lladres de somnis.
Impunitat de servituds. Dels malfactors d’orfebreria,
de cacics, de les elits de l’ofec
i els seus altaveus enquistats a les tenebres del poder.
Impunitat, la impunitat monàrquica del rumor
L’absoluta impunitat dels dilluns precaris.
L’absolutíssima engruna d’esperança
per des imputar la impunitat.
L’absolutíssima impunitat absoluta
corrompuda, imputada. Condemna exemplar.
Via fora. Via. Vida.


Fidel; novembre 2013

dilluns, 16 de desembre del 2013

El poeta roig a Xàtiva: crònica d’una nit màgica



Vaig ser-hi. Sí, sí..., allà “on s’acaba l’horta i començe el secà”. Allà on es reneix de les cendres, on els cantants senten els carrers blancs, on els tirans són cap per avall; on tot comença i on tot és possible. Sí sí, vaig ser-hi.
Dissabte 14 de desembre a Xàtiva no hi ha vaga general. Un tren provinent de Barcelona, carregat “d’Instants de maig...” -on molts versos també cremen per ser sentits-, arriba a la ciutat. Hi baixa el poeta roig amb la seva família. Com es diu per ‘ací’, a les set de la vesprada té l’enorme plaer de recital el seu darrer poemari, sí sí..., aquell que parla de revoltes que es queden en la metàfora i de revoltes que s’enlairen per ser cridades a fer, sense por, amb un reguitzell de desgavells per abatre. El poeta roig està a l’expectativa, està tens, vol copsar com el rebran els germans del sud. Imagina, somnia, li agrada imaginar i somniar el caliu de la gent del País Valencià en especial, com sortirà el recital, quins versos llegirà i quins versos el llegiran, car sembla ser que hi ha força gent (bona gent, molt bona gent!) que estan disposades a llegir els seus versos.
‘En directe’ però tot esdevé més natural i ‘confortable’ del que hom pensa. Li espera la Xelo Llopis, tot una referència de la moguda cultural de Xàtiva, un referent també pel poeta roig, que ja l’havia conegut a Barcelona però ara és el poeta qui juga al seu camp. Bona i dolça acollida, senzilla, sincera i natural, com és ella, com són els seus poemes. Primer excel·lent. La família de la Xelo (oh! La família, eternament agraïts !) ens convida a un gran arròs al forn (segon excel·lent), però abans ens aturem a la llibreria referència de les inquietuds del “Nosaltres, els valencians”: la Llibreria La Costera, on conec la Cristina, la gran Cristina, la que du, junt amb el seu marit, la llibreria, un autèntic centre cultural del passat i emergent i altiu avui dia. “M’agrada”, pensa en veu baixa el poeta català, “estic com a casa, un autèntic centre de resistència”. Sembla un lloc confortable, entre llibres, segur entre bona gent. El poeta espera posar la nota més enllà de les 8 de la vesprada, quan els seus verosos ja s’hagin endinsat per tota La Costera.
Dissabte 14D, 7 de la vesprada. Dia D, hora H, comença a arribar gent. A alguna gent com l’estimada Encarna Roselló ja l’havia conegut feia mig any durant la presentació a Barcelona del poemari de la Xelo (l’excel·lent .............???), quina alegria estar allí, en aquest moment. Arriben d’altres germans del sud, coneguts només pel facebook (qui diu que el Facebook és pervers ?), sort d’aquest que m’ha permès conèixer gent meravellosa: com en Joan Femenia, en Jaume Ivorra, la Carmen, en Xavier Vidal, etc. Bona gent, gent ‘frontera’, lluitadora, treballadora, inquieta culturalment, agraïda, crítica, humana, senzilla, intel·ligent, sensible...(i molt més per no allargar-ho massa).
El poeta roig està expectant perquè el primer del recital és la presentació que sobre el poemari “Instants de maig i potser..., tu” li fa la Xelo Llopis. No li ho he dit encara a ella, però el poeta roig es va emocionar molt amb les paraules de la poetessa, tot parlant d’un poeta (el roig) necessari per allò de que cal més que mai gent que parli i denuncií críticament la situació social i política d’avui. Confessar que, clar, el poeta es va posar vermell, més vermell que roig fins i tot; però després li tocava a ell.
Havia pensat un recital diferent al de la presentació del llibre de Barcelona un mes abans. Diferent perquè: 1- Li agrada canviar i combinar poemes; 2- No hi haurien imatges però va decidir obrir molt més els poemes a la gent, en el sentit de que d’altres llegeixin els poemes i que puguin escollir quin volen llegir. També és cert, que de seguida i abans ja havia trobat una colossal predisposició. I aquí es va trobar amb més sorpreses agradables.
Així, dels 20 poemes aproximadament que es van llegir, 7 o 8 (quasi la meitat) van ser llegits en valencià/català per la gent del País Valencià. Poemes del calat de “Amants en temps de postguerra”, “Nosaltres enmig del caos”, “Bis a bis amb el rei”, “Altra lletra”, “Conglomerat”, “No esborreu els somnis dels infants”, “Instants”, i algun altre, penso que van donar un toc màgic, de qualitat, de complicitat altíssima. Mai no els estarà prou agraït el poeta a l’Encarna, la Xelo, la Carmen, en Jaume, en Joan, el Xavier...: fantàstic gent (enèsim excel·lent ? nooooo: matrícula !!!). Com diria aquell...”Espectacular !!!”. I per cloure el recital (aquí sísí, com a Barcelona), el sempre energètic i abocador de tantes coses, el poema: “Tenim por”; on el poeta roig deixa anar tot un reguitzell de ràbies i pors contra l’statu-quo actual a crit pelat.
Pel poeta, acabant entre els aplaudiments sincers del públic, una nit no qualsevol. Sincerament, una vesprada inoblidable !. Una complicitat, una energia, una amabilitat, un saber fer, una comunicació fluida i sublim. Més enllà de les ideologies i els països (catalans, per suposat)...: humanitat, amistat i tendresa, molta tendresa. La complicitat entre la germandat de nord i sud, units per una mateixa llengua i uns anhels (encara que sigui a ritmes diferents i plurals).
I la cosa no es va aturar aquí. Després d’un gran recital, sempre hi ha un gran... sopar (i un bon beure, clar !). Allí també érem molts, o quasi molts. Molta alegria i càrrega de profunditat. Primer i pel poeta roig: una alenada descomunal d’empenta per seguir fent poesia, poesia compromesa o de combat, per seguir escrivint versos, denunciant i cantant esperances o utopies possibles i menys...possibles. Una alenada pels comentaris que van fer els bons amics sobre el llibre i el recital en si (prou exagerats i benèvols, ei!, que el poeta roig s’ho acabarà creient eh !). Una alenada, un impuls d’humanisme. I segon i per tothom: molt interessants les converses sobre política entre copes. Que si la situació del Principat i la del País Valencià, com estem d’on venim i cap on anem, sobretot. Per un independentista d’esquerres del Principat, és prou interessant i ric poder copsar l’estat i com ens veuen des del sud. I més amb l’actual context i amb la pregunta sobre el referèndum d’autodeterminació a la taula -calenteta molt calenteta. Ja ho va dir el poeta presentant un dels seus poemes: “en tot aquest Procés democràtic i des de baix i com no pot ser d’altra manera: us esperem amics del sud, hi teniu la cadira i la taula parada”.
A Xàtiva, aquella nit del 14 de desembre, la teula estava molt ben parada i tots teníem el nostre lloc, menjant, bevent i parlant a gust. Tots ens enteníem, sense traductors i d’altres ‘mantingues’. Hom copsa com d’esperançats estan al sud, segurament perquè tenen poc a perdre allà on el PP els ha enfonsat, però penso que també per actitud, caràcter. Els catalans del Principat sovint massa cautelosos, massa assenyats i veient el got mig buit, podem veure quantes esperances hi ha dipositades per aquells que ens miren de reüll però ben oberts a tot. La millor pregunta ens l’han formulat ells: “Sereu independents, oi ?”
I aquí, al restaurant i entaulats tots, se’ns va fer un nou dia, el 15, diumenge. Només patint una miqueta per unes nenes prou entremaliades, res greu comparat amb la gran satisfacció de veure i saber el que és gent senzilla i compromesa amb la cultura, la seva la nostra cultura i llengua, i el seu país que és un poc nostre, com diria el “meu competidor”, en Raimón el qual tenia un acte d’homenatge el mateix dia i hora que el poeta roig feia el recital.
Per cloure, el poeta roig al dia següent va tornar a Barcelona content, emocionat, satisfet d’haver fet nous amics (primer i sobretot) però també d’haver realitzat un bon recital, participatiu i combatiu, contextualitzat al país d’acollida (entre poema i poema parlant de Canal 9, de taules parades, de la nostra llengua o de les víctimes del metro de València, per exemple); ple d’emocions poètiques i més enllà. Molt més enllà.
Gràcies amics del País Valencià. Infinites gràcies Xelo. Cents de gràcies Cristina de La Costera. No teniu televisió, us l’han enfosquit, però teniu quelcom més important: la dignitat i la vostra persistència i ideals incorruptibles. Escriure versos per la gent, per gent com vosaltres (“Vosaltres, els valencians”), un honor, un plaer, una necessitat vital i humana.
Vaig ser-hi. Sí, sí..., allà “on s’acaba l’horta i comence el secà”. Allà on es reneix de les cendres, on els cantants senten els carrers blancs, on els tirans són cap per avall; on tot comença i on tot és possible. Sí sí, vaig ser-hi.
Resistir per construir, pinta la poesia de roig intens, pinta i repinta la vida de poesia !
(“De roig intens voldria la vida”, Raimón dixit).
I de la síntesi en fem una matrícula d’honor !. Gràcies !!!

Fidel (desembre de 2103)

dilluns, 2 de desembre del 2013

Pessebre


Del pessebre aguaitava els rius de paper de plata
que la mare posava amb certa cura. Però el que més
em delectava eren els pous fets de fusta i pedra,
Era un nen i la mirada era en i per la superfície.

Els pous per mi ara són en una altra dimensió de bellesa.
La foscor del seu fons batega en mi feta alçada
i em du a imaginar la darrera llum o els ulls d’un poema.
Però cap misticisme, si us plau,
que com ell va dir segons abans de seure
al garrot vil, quina putada !.


Desembre de 2008

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)