Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 23 d’abril de 2021

Esquerdes de tendresa


 Aprofita les esquerdes
que es dibuixen als vells murs.
Mira pels forats del desordre
i atrapa el sol de la infantesa,
les primaveres quasi lliures,
les notes menys abruptes del clarinet;
la flor que treu el cap
en aquesta terra àrida.
Aprofita les ferides del sistema,
els rierols de sang als palaus
o a les tripes d'un poema.
Aprofita la cervesa amb l'amic
al torn de nit.
Atrapa el sol,
surt al carrer i manifesta't !
Hi ha el petó de la mare
de bona nit.
La mirada lasciva,
els ulls d'aquella noia
aquella nit de colònies...

Les primeres esquerdes
d'un ordre anomenat innocència,
o el desig irreprimible
d'esquerdar el paradís
dels teus silencis
amb el petó a dos centímetres.

I el bri de llum
que deixa una persiana 
no tancada del tot.
I cada nit,
hi ha el petó de la mare de bona nit.
El petó de la mare de bona nit.


El poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2021

divendres, 16 d’abril de 2021

Han dit poetes

 


Foto de la xarxa. Tomba d'Antonio Machado a Cotlliure


Han dit una pila de mots i versos.

Han dit poetes

que la poesia ets tu.

Han dit que la terra és teva,

que som un entre tants,

que no serviries per ser pedra d'un palau.

Fins i tot han dit els poetes 

que volien ser poema.

Han dit sentir memòria i pell,

blau i més blau,

llibertat i vaga general.

Poetes que han dit espera,

desordre, fugida, més desordre.

Poetes que creuen en les esquerdes,

que tenen fred, por o gana.

Han dit 'deixa't besar',

'la copa ben alta',

que 'tot és ara i res'.

Poetes que han dit

que tot comença amb Chopin,

que cavalquem la nit.

Han dit poetes

que després d'haver estat nens

ells també han caigut al món,

com cau avui la pluja

perquè els poetes senten més

l'aigua que la resta, potser...

I tot és més quan diuen els poetes,

i tot acaba amb Chopin.


Poetes que parlen

i una torrentera de mots

ens abraça.


Té, és teva, 

també és teva la poesia.

Com la terra que sents

sempre tan teva.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril 2021

divendres, 9 d’abril de 2021

dins el poema

 

(Foto de la Xarxa)



Entre un desert de sal i uns aiguamolls

hi ha una altra bella possibilitat:


entrar dins el poema,

lliscar en trineu amb les filles

i badar pel cos de les teves albes.

Desenredar totes les alarmes;

pujar al tren i fugir,

treure el cap per la finestra

i fer volar les paraules

per arribar enlloc,

entre un desert de sal i uns auguamolls.


A la cruïlla on els teus ulls

un dia em van mirar

i van entrar dins el poema.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Abril de 2021

dimecres, 31 de març de 2021

Botes sense acollida

 


Imatge i poema: El poeta Roig (Fidel Picó), 

amb la col·laboració al muntatge de la meva filla Ona Lop

divendres, 19 de març de 2021

Aixoplucs

 



També podem ser al bastió de la tristesa 

per aixoplugar-nos de la misèria, 

d’una pandèmia, d’una pèrdua. 

O arrecerar-nos  de tanta alegria foradada 

i desbocada per recaure finalment al buit. 


Això, i/o també podem lluitar, 

buscar l’amor –l’aliè i el propi-, 

cavar, arremangar-se, resistir...

Construir, perforar per aixecar;

o per agafar-te de la mà, aquell silenci.. 

Com fer un petit túnel a la sorra, 

gratar i gratar i trobar la mà molla de l’altre.

L’amor d’aquell dia.

L’abraçada de tants dies.

O gratar i gratar i no trobar ningú

i la pena, i els nostres aixoplucs.


Resistir per existir. SER.

Sempre ser i ser-hi. 




El poeta Roig (Fidel Picó)

Març 2021


dimarts, 9 de març de 2021

Que...

 


Que els preus han fet el cim
i tenen pressa per apressar a la nostra definitiva desesperança.
Que tal vegada Mozart és massa perfecte.
Que tens un cotxe tan vermell com els teus mots,
Que als seus teus llavis hi penja un rètol de ‘prohibició’.
Que el dimoni ha estat molt amable amb aquells,
com els ximpanzés et somriuen quan mengen un plàtan.
Que aquí hi ha massa xiscles, i corres i puges
i cerques silencis que el teu carrer et nega.
Que al Delta és on anem a plorar.
Que el mar pot ser color violeta.
Que al bagul dels records
ja no queden fotos en blanc i negre.
Que els lladres de somnis
són escamots violents amb xalets a Vaquèira.
Que la incertesa és una fulla d’afaitar
que acaricia una galta freda.
Que el sexe és una estufa
que il·lumina una nit d’hivern
o són les escales que baixen per una fonda emergència.
Que els versos són durs com un tros de gel,
i que els poemes s’escampen per un desert de sal
i qui sap si potser un vint-i-cinc per cent dels poetes
romanen perduts a les clavegueres del sud
cantonada estació de busos de Potosí, a Bolívia,
o sota terra, al metro, on s’escriuen en brut els tercers versos.

Que tu m’escriguis l’esperança,
i jo et vegi el dia següent, i t’abraci,
i que plegats anem a aquell desert de sal
a cercar aquells versos que van fer alçar el nostre nosaltres.
I que el nostre nosaltres
siguin també els carreres sempre nostres.

I que el final del poema –sigui somni o realitat-
l’escriviu vosaltres, estimats lectors.


El poeta roig (Fidel Picó)
Març de 2021


divendres, 5 de març de 2021

Apoteosi



Regalimen suaus 

les notes de Schubert, 

com una carícia. 

Com el reguitzell de versos  , 

el calfred de les teves mans. 

La primera flama 

quan el desig m’empeny 

pels vorals del teu cos 

mentre el piano ens penetra

dins el més sublim dels jocs.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Març 2021


La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)