Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 26 de novembre de 2022

Refugi


 Foto: Badia dels Alfacs; La Ràpita, Delta de l’Ebre; Fidel Picó 21/11/2022


Refugi, amagatall,

secret, perla...

Desig.

Aquí, tal vegada aquí

comença, s’endinsa, camina...

l’ànima més profunda de l’ésser...

Aquí, sí, és aquí on

           

Cremo de poesia;

 

M’empastifo de VIDA.

 

 

Poeta roig (F.P.)

Novembre 2022

divendres, 18 de novembre de 2022

Quan Déu

 

                                                          Foto: Cala Mateua (L'Escala)


Quan Déu va refer el món

guixant el darrer dels pecats,

tatxant els darrers versos,

tu i jo estàvem d’allò més distrets.

Jugàvem a pedretes

i ens llençàvem miradetes

de lluna gran, molt gran.

Ens brillaven els ulls

com sol al migdia,

i jo un dia vaig petonejar el teu peu

i rebolcar-me amb tota tu

per la platja un novembre humit.

 

Déu seguia ocupadíssim.

Tu i jo, que prèviament

ens havíem passat notetes,

ho estàvem encara més que ell.

Ell –Déu- seguia dalt de tot,

nosaltres seguíem entre diminutius

jugant a notetes, pedretes, miradetes

i a la platja escrivíem poemes

i el primer, el segon i el darrer

dels pecats vitals.

 

I vam començar a mirar la mar.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Abril 2020; refet novembre 2022


dimarts, 15 de novembre de 2022

Un dia (o reflexió política fugaç del que érem i som ara) (A partir d’uns comentaris pel WhatsApp, del grup dels 90)

 

Foto: la colla dels 90

Perquè de vegades la poesia és un ‘divertimento’ (reflexions, ironies...) quotidià més enllà de la pulcritud o la puresa tècnica. O almenys jo m’ho aplico o, tal vegada, jugo amb “l’anti-poesia”, però això és un altre debat; i avui la cosa va diferent


Un dia ets del 15M,

et passes als Comuns

i acabes al PSOE aplicant el 155

i votant el pijo del Collboni.

 

Un dia estàs per la desobediència,

Tens les samarretes més ‘revolution’

fins i tot vas a Urquinaona;

i va i et cremes

i acabes a JuntsxCat

escoltant poemes de la Laura Borràs

i justificant “l’entranyable” del Dalmases.

 

Un dia. Un dia vas a buscar

les urnes a la Catalunya Nord,

i un altre dia et despertes

votant ‘Cigronet’, o sigui pactant

les engrunes amb el Sánchez,

pactant amb la Colau

perquè a canvi et votaran

uns pressupostos a Madrid.

 

Però en els tres casos som feliços:

anem una vegada a l’any al teatre,

al Delta a fer una paella amb la furgo,

anem al Cadí a buscar bolets,

ens agraden les vacances a llocs exòtics

i acostumes a follar cada dos o tres setmanes.

I fem unes birres amb els amics els divendres,

i tens colesterol, una tendinitis a l’espatlla

i el Barça torna a perdre la Champions

i treballes molt, massa, o no...molt, o regular o poc.

 

Però segueixes un dia i un altre

i ets raonablement feliç o vas tirant

i jugues a pàdel o corres o fas bici

i les filles són precioses i van endavant.

 

Un dia, per fi, acceptes la derrota,

o almenys una victòria pírrica i efímera.

I recordes el primer petó,

el primer poema,

i aquella matinada de l’1 d’octubre,

i aquells “putos” anys 90

en que érem eternament joves i rebels i indepes,

(indepes quan no ho era ni el Tato),

i érem radicals, esbojarrats

i anàvem a Euskadi, Chiapas i Belfast,

i cantàvem “el qui no balli és policia nacional...”.

 

I ara no plou,

i un dia ets per fi,

un socialdemòcrata quasi convençut,

una engruna d’ordre més;

algú normalet que no arriba a totes les pilotes

(ni a les del 15M, ni a les de l’1O)

però vas tirant

i t’afanyes a recollir la roba estesa.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022


Dedicada a la colla dels 90: Jordi, Mendi, Àlex, Martí, Pep, Francesc, Irene


divendres, 11 de novembre de 2022

Fugida

 

                                    Badia dels Alfacs (La Ràpita). Foto: Fidel Picó (24 octubre 2022)


M’allunyava de molts,

baixava pel riu,

fugia fins al Delta.

 

I allà baix,

una pols, fang amable,

un sud content,

solitud entollada,

flamencs drets amb la pancarta del poeta.

I un vers que llença un bes

que arriba a la badia

on jo, sol, miro

una aigua que deu amagar

un gra d’arròs

que amaga una part de mi.

 

Fugia fins al Delta,

i encara i sempre hi fujo.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022


dissabte, 5 de novembre de 2022

Destral desada

 


Malgrat tant, salt al buit,

tanta corda fràgil,

tanta intempèrie,

tanta intimitat segrestada,

tanta escorxada,

tanta rapidesa;

tanta destral aixecada i cap avall.

 

Però hi ha aquella cosa que en diem amor:

el cim d’un desig conquerit.

Algú que deixa la destral

i espera que tu... vinguis.

I tu hi vas,

i la destral roman a fora, desada,

i arriba la lluna,

i tot s’encén,

i és un altre salt

i els cossos són un,

i tanta llibertat, tanta flama,

tot el desig del món.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022


diumenge, 30 d’octubre de 2022

Experiment amb els darrers versos

 


“...y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”. 

(Pablo Neruda, darrers versos de ‘Veinte poemas de amor”

“...Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”

(Víctor Català, darrera frase de“Solitud”)

“...i tot el blat es torna pa de vida”.

(Joan Vinyoli, darrer vers de “Passeig d’aniversari”)

“...espero la flauta dolçament imbècil de l’amor”

(Maria Cabrera, darrer vers a “Ciutat cansada”)

“...Encara duia trenes / i encara deia “sí senyor” i “bones tardes” ”

(M.Martí i Pol, darrers versos del poema “L’Elionor” a “La Fàbrica”)



Cinc finals de llibre o darrers versos 

de poemaris enlairats als cims més alts 

de la literatura de tots els temps.


Victor Català. Martí i pol, 

Maria Cabrera, Vinyoli, Neruda,

Cinc lletragrans, cinc cims nevats:

Solitud, La Fàbrica, 

La ciutat cansada, Passeig d’aniversari,

Vint poemes d’amor


Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat 

amargament en son destí.

Encara duia trenes 

i encara deia “sí senyor” i “bones tardes”.

Esperava la flauta dolçament imbècil de l’amor,

i tot el blat es tornà pa de vida.

I aquests foren els darrers versos que jo li vaig escriure.


A la fàbrica d’una ciutat cansada, 

encara deia “sí senyor” . I duia trenes, 

i esperava la flauta dolçament imbècil de l’amor. 

I van passar molts versos i moltes solituds, 

i la filla i la néta de l’Elionor 

volien tot el blat per tornar-se pa de més de vida 

i menys de “sí senyor”. 

Finalment, i després de vint poemes d’amor, 

aquests van ser els darrers versos que li vaig escriure.


Poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2020, refer octubre 2022


divendres, 21 d’octubre de 2022

Desactivar


“...seguir activant el xoc del rem...” 
FELÍCIA FUSTER 

 
Vaig ser estudiant de sociologia 
 i ara soc gat. 
Però no caço res -o gairebé res- 
 i no puc seguir activant el xoc dels rems 
perquè duc a sobre una tendinitis 
a l’espatlla dreta 
-maleïdes dretes, maleïts dolorets-. 
S’activen els segons d’un temps difícil, 
una mà esquerpa plena de neguit 
i pocs trens nocturns de llarg recorregut. 
Tants a la seva i poca sociologia; 
I jo vaig ser estudiant de sociologia, 
i tu mai no seràs reina 
-ni dama ni torre ni cavall...-. 
Els salts...només al buit -res de nou...- 
i caient com el sol aquesta tardor. 
Gat mirant per la finestra 
 i el xoc, el dolor del rem, 
el xoc del tren, el xoc del món 
que desactiva el nosaltres 
-nosaltres, peons de fireta-, 
 joguina som, metàfora esquinçada 
amb un pont enderrocat i una retirada a corre-cuita. 
Sí, un gat juga desesperat a caçar, 
i jo que vaig ser estudiant de sociologia 
i on els segons corren com les retirades, 
i el temps difícil i la boira quan caus, 
i els trens a la via del ferro : 
una peça de museu perduda per l’eternitat. 
Ulls de gat que aguaiten un món enderrocat. 

(Per la finestra...runes d’una joventut oxidada: 
un congelador desactivat que desglaça llàgrimes, 
un puny tan difícil d’alçar). 

Vaig ser estudiant de sociologia 
 i ara soc un gat angoixat 
que mira un món que plora. 


Poeta roig (Fidel Picó) 
Octubre 2022

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)