Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 30 de juliol de 2021

Aigües mudes


 

Vies de tren perdudes,

cotxets de nadó rovellats,

abandonats al solar de la innocència.

Infants que ploren com obrers sense feina,

pianos enfonsats al llac dels purs

com s'abandona una fràgil memòria.


I tu, que ja no nedes a la piscina

perquè no hi pots anar.

(El carril sol i les aigües mudes).



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Juliol de 2021

Sense tren

 


On és el sol tren nocturn 

que creua i trenca la nit ?


Ara, la nit és encara més solitària;

sense tren, sense ningú,

sense el vibrar de les vies, 

el fons silenci de les pedres.


Allau de foscor.

Nit malalta, sense tu.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Desembre 2020, relligat: juliol 2021

dissabte, 17 de juliol de 2021

Aquesta tarda


 

Aquesta tarda.

Aquesta olor a fregit.

amb restes de foscor de pàrquing.

L'autobus cansat,

frenent prop de la parada.

Els peus de les noies

que trepitgen la vorera, que passen

i van qui sap on.

El llençaflames del sol

escampant el silenci dels poetes.

La persiana trencada.

La Transició transitant pel pedregar:

cua a la Meridiana

per sortir de Barna.

Hipercor i la mreva tieta Remei.

Espanya de penal i gràcies.

Estiu; Tribunal de Cuentas, codi penal;

l'odi que tot ho crema.

Les rodes dels cotxes,

les cames de les dones

dibuixades a la futura C-17.

Els teus ulls de cansada

perquè has tornat de les colònies.

Antònia Font al cotxe:

"puja el volum, aquests són bons!".

Aquesta primera tarda de juliol.

Aquestes hamburgueses d'escalivada.

Aquesta fugida o incursió

cap a l'interior del país.

L'autobus que frena

i els peus de les noies

que trepitgen la vorera, que passen

i van qui sap on

i el llençaflames del sol

fumigant carrers que tenen set de tu,

o simplement, que tenen set.


Aquesta tarda.



El Poeta Roig (Fidel Picó)

Juliol de 2021

divendres, 28 de maig de 2021

Voldria..., vull



Desallotjar la mort, 
reforçar el front del sí.
La meva cap em demana síntesi 
i els meus poemes, també.

El món és una paraula reduïda a la K, 
que s’amplia a M de mur.
I l’alta velocitat és tan alta 
que ens sobrepassen els trens sense veure’ls.
Trens que abans eren somni, 
somni de fills de classe treballadora
amb passos a nivell pels camarades.

Jo només voldria desallotjar la mort.
La mort i la mandra, l’angoixa; 
la nit eterna del Capital
o el forat fosc farcit de llumetes de Nadal,
que anomenem “El Sistema”.

Jo només voldria desallotjar la mort 
les alarmes, les presons, les immobiliàries;
l’exèrcit, l’arquebisbat i els directius de Caixabank

reduir-los a una simple lletra K
i ni una sola paraula més,
perquè en fan una
i aixequen un Imperi
i compren gallinetes, un núvol, una central nuclear,
o quatre cereals, tan és ara.
Sempre el pobre món fatigat 
que s’enfonsa i fa mal,
i jo voldria un poema roig i una mà.

Jo voldria desallotjar la mort i més;
jo voldria, jo voldria, jo voldria...

Jo voldria baixar una mica massa, 
arribar al clavegueram
als pous de la clandestinitat;
a les coses on les coses més senzilles i concretes.
Jo voldria ser l’Estellés, el Vicentet del barri,
i una mica Baudelaire algun hivern alguna tardor.

Jo voldria dir més que la lletra K 
i que la M, fer més que quilòmetres.
Voldria síntesi, però no perquè avui 
m’ho hagi dit la meva cap,
sinó perquè vull voler molt, sense condicionals.
I també vull reforçar el front del SÍ
sense condicions.

Vull, ara i aquí, el teu cos
(ja ho he dit, carai !).
Mirar-te i agafar-te de la mà.
Vull una flor no santa amb els pètals contents, 
vull els teus petons, clar que sí,
perquè reforcen el SÍ,
i vull un tren de matinada
que brami commovent la nit
amb els camarades dins el vagó,
i que, aquest no, no sigui desallotjat
per la pressa ni el diner.

Vull que ella vingui de l’escola 
i toqui la flauta travessera,
i l’entrepà d’alvocat amb brie,
una finestra al mar
en una primavera no cruel.
Vull els cims nevats quan surt el sol 
i tot l’amor dels versos d’en Papasseit,
una illa que es diu Menorca,
Antònia Font i les Dire Straits,
una carícia una tardor per escriure’t,
un vers un tren
un nou socialisme no inventat.
Vull desallotjar la mort 
i, pegats, fugir enllaçant les mans
i pujar al tren en marxa 
i riure i fer-te un petó,
un final que arribi amb lletres
i el teu nom.
Abans voldria, ara ja vull.



El poeta roig (Fidel Picó)
Maig 2021


 

dimarts, 11 de maig de 2021

Les paraules i l'incendi

 




Les paraules es desfan
quan apareix el teu cos.
Arriben els udols de la carn
com pètal jugant a poeta;
cauen llums i estels,
callen violins;
brillen els teus pits,
la mar desa els mots
sota l'ona del teu coixí;
i un llumí s'encén
i punt i coma, coma i seguit

i l'incendi s'apodera
de tota la nit
i la nit són flames
i alguns punts suspensius
perquè res cal dir
i tot per fer.


El poeta roig (Fidel Picó).
Abril 2020



 

divendres, 7 de maig de 2021

Ansietat

 


I

Ansieges. 
Busques el poema -l’ansieges- 
per endinsar-t’hi en ell.
Com un espeleòleg 
que baixa als tresors de la foscor.
Ansieges. Ansieges i baixes
a les grutes de l’ànima
quan la fricció cap i cos
et fa baixar més i més
-i ansieges, ansieges-
i busques i busques
el poema que no arriba.
I hi manca aire, 
i la suor freda, la solitud, la foscor...;
el cos que diu mal
quan creus morir –l’imagines, ho veus-,
i ansieges, ansieges, ansieges...


II
Fins que sents una gota d’aigua
que cau suau
com un petó, una carícia,
una metàfora fulgent.
I llavors ansieges, ansieges VIURE,
i de la fricció en fas un desig,
una flor, un amor,
un poema navegable
per on seguir sentint el joc,
i malgrat baixar,
escoltar les aigües
de les càlides profunditats
i capbussar-t’hi com en espeleòleg,
buscant sempre tresors,
amb mil-i-una pors,
quatre peixos vermells
i tres esperances.


El Poeta roig (Fidel Picó)
Abril – Maig de 2021

divendres, 23 d’abril de 2021

Esquerdes de tendresa


 Aprofita les esquerdes
que es dibuixen als vells murs.
Mira pels forats del desordre
i atrapa el sol de la infantesa,
les primaveres quasi lliures,
les notes menys abruptes del clarinet;
la flor que treu el cap
en aquesta terra àrida.
Aprofita les ferides del sistema,
els rierols de sang als palaus
o a les tripes d'un poema.
Aprofita la cervesa amb l'amic
al torn de nit.
Atrapa el sol,
surt al carrer i manifesta't !
Hi ha el petó de la mare
de bona nit.
La mirada lasciva,
els ulls d'aquella noia
aquella nit de colònies...

Les primeres esquerdes
d'un ordre anomenat innocència,
o el desig irreprimible
d'esquerdar el paradís
dels teus silencis
amb el petó a dos centímetres.

I el bri de llum
que deixa una persiana 
no tancada del tot.
I cada nit,
hi ha el petó de la mare de bona nit.
El petó de la mare de bona nit.


El poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2021

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)