Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

diumenge, 30 d’abril del 2017

Nola-Napoli



Versos que agafen el tren.

Nola, Saviano, Scisciano, S.Vitalino, Margliano, 
v.Vittorio Veneto, De Ruggiero, Brusciano, 
Castelcisterna, Pomigliano, Pratola, Parco Piemonte,
Talona, La Pigna, Castelnuovo, Salice, Volla,
Botteghille, Poggioreale, Centro DIrezzionale,
Napoli Garibaldi.

'Porssima fermata': POESIA
que s'aturi als ulls de la gent,
com un immens cràter
atapeït de xivarri i desordre.

Circumvesuvianament.
Napolitanament.

Poesia que s'atura a totes les estacions
dels vidres trencats.


Nola: a 25 km de Napoli; 
25 abril de 2017
Fidel Picó, el poeta roig

dimecres, 19 d’abril del 2017

Arreu apedrega indiferència



A la vora,
s'enderroquen poemes
mentre el banc ens roba,
el món s'escalfa, s'esvera,
i tu ja no em mires.

Lluny,
es segresten nenes,
es mata per petroli,
un avió travessa els núvols,
algú demana cervesa a la barra del bar
i un peix roman atrapat a la xarxa.

Aquí, allà, com pilotes de ping-pong,
cauen lleganyes lleugeres de roba,
repiquen amb indiferència al nostre camp,
i nosaltres només podem posar la pala
com calamarssada d'un cel impassible.
Punt insuficient.
Món insuficient.

Perdem dos a un,
tu ja jo em mires
però res ja no es corca
i arreu, apedrega indiferència
i les pedres que romanen sense cantar.

(Agafem la pilota groga indiferent que jau a terra
que ara ens toca treure a nosaltres).


Fidel Picó; El poeta roig
De Juny de 2014
Refet: Abril 2017.

dimecres, 12 d’abril del 2017

El vertigen de la tardor



Les primeres fulles jauen al llac. 
Comença el vertigen dels enamorats 
quan la tardor s’ha cruspit l’agost 
i de nou, amenaça dolça tempesta.
Visca !, has cridat. Tanta calor 
t’hauria acabat cremant les utopies. 
Ara, comencen a caure en pau 
els anys caducs, els que sempre cauen. 
Però aquí s’avancen les pluges, 
es banyen les esperances 
i tu nedes al meu costat entre fulles i utopies 
que suren com poemes molls.


Agost 2014; Refet març 2017
Fidel Picó, el poeta roig

divendres, 7 d’abril del 2017

Podríem parlar


Podríem parlar dels ulls de la poesia del fred
farcits de tristor a la vora del mar d'hivern.
Parlar del bar que anàvem a esmorzar
i que la crisi ha posat en venda
-ho diu el rètol que hi penja-
i que encaixa amb les runes d’una solitud indesitjada. 
De les nits d'estiu d'insomni,
de quan idees un poema, llavors t'adorms
i l'endemà no recordes absolutament res.
Podríem parlar de les carícies a les fosques
a la recerca dels nostres tresors amagats
a la caixeta dels desitjos en l'era de l'smartphone.
De quan en Messi, sí, en Leo Messi he dit,
imagina, té un pla, el supera, fa la diagonal fins l'infinit
i la posa allà, on l'ordre establert ni pot ni sap aturar.
Parlaria de les muntanyes que tinc al davant i ni s'immuten;
i que tinc tres mosques fent-me ara la punyeta.
Podríem parlar dels dies en que els arbres gemeguen
i les portes dels exiliats es tanquen de sobte
i les claus són a dins,
car caiem tots a la intempèrie
com un home rendit o expulsat
d'un progrés social emmalaltit.
Parlar de les pors terribles, de la caça al clandestí,
( -oh!, no puc continuar, m'aturo...-,
quin fàstic, no puc posar distància ).
Podríem parlar de l'escassíssima producció poètica
de la una del migdia d'un juliol de foc.
I la profusió dels capvespres a la tarda
o les albades taronges a la primavera, per exemple.
Del record quan em van allistar
i que ja parlem com si fóssim vells
( i la pila de records té serioses possibilitats
de ser més alta que la dels projectes i reptes,
ai mare quin vertigen !).
Podríem parlar de la revolta dels somriures,
d'allò d'anar inventant alegria
i crear la ferma voluntat de caminar sols
dels penya-segats dels silencis o dels crits, tan és ara.
Del senzill acte de quedar-nos sols,
creuar un parell de converses
bebent vi i menjant un bon parmesà
abans de cloure'ns cadascú en la seva nit.
De contemplar les muntanyes més estranyes,
de coronar cims sense el teu alè,
de pujar dalt de tot, fins l'últim graó
i pensar que t'has mort;
de capficar-me pensant que el cor se m'atura,
pànic al llit de l'insomni, accidents frontals de cotxe
i nenes perdudes per una plaça
tan fosca com de gom a gom, nit negra.
Podríem parlar de tot això i de molt més.
De tant, de tots o de quasi tot,
però suposo que en poesia no tot s'hi val,
de fet diuen que tota (o part) de la poesia val molt poc.
O bé..., podríem parlar del que sempre diem, diran al principi:
que tenim por i que des d'uns ulls 
de poesia del fred, farcits de tristor,
sempre ens crida algú vora la mar d'hivern
i nosaltres no hi anem, 
fugim sense poder-ne parlar.


Fidel Picó, el poeta roig
2 agost 2015
Refet: Finals març 2017

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)