Gotims de plata
que baixen des de dalt del finestral
i s’aturen en silenci
com el nostre tren,
com tu atures el somriure
i em tornes a besar.
Com ens vam besar allà,
amb l’ull de la xemeneia de la fàbrica aguaitant-nos
(m)entre la tempesta i el refugi,
entre la imperfecció del paisatge
i el teu endins profund
paisatge el teu, tens, vibrant,
al llindar d’allò no del tot imperfecte.
Mentre, a fora, segueix plovent
a bots i barrals.
Ho veus des d’una finestra:
el bassal es va eixamplant
com una plaça,
com un cercle d’aigua
quan m’hi has llençat
els teus llavis
i jo em deixo estimbar.
I una gota que regalima
per algun indret del teu cos
i s’atura al punt en sempre hem quedat.
El Poeta Roig
Octubre 2020
