Gotim/s

 

Gotims de plata 

que baixen des de dalt del finestral

i s’aturen en silenci

com el nostre tren,

com tu atures el somriure

i em tornes a besar.

Com ens vam besar allà, 

amb l’ull de la xemeneia de la fàbrica aguaitant-nos

(m)entre la tempesta i el refugi,

entre la imperfecció del paisatge 

i el teu endins profund

paisatge el teu, tens, vibrant,

al llindar d’allò no del tot imperfecte.

Mentre, a fora, segueix plovent

a bots i barrals.

Ho veus des d’una finestra:

el bassal es va eixamplant

com una plaça,

com un cercle d’aigua

quan m’hi has llençat

els teus llavis

i jo em deixo estimbar.

I una gota que regalima

per algun indret del teu cos

i s’atura al punt en sempre hem quedat.

El Poeta Roig

Octubre 2020