Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 21 de juny del 2019

El gra de la palla




Ja no estic per fusionar dimensions.
Més aviat per separar el gra de la palla.
Això vol dir que, a la meva edat,
no estic per fumates ni massa boires metafísiques.
Estic per dir les coses pel seu nom:
el gra és la gent normal
i la palla la metamorfosi dels grups,
-que per alguna cosa he estudiat sociologia-
i passejo observant el tràfec
quotidià dels vianants i els pobles.

Del gra, diminut, només veig els teus ulls
que tremolen per tot el que vas perdent.
La palla, el groc de l’ahir que ja no vindrà.
Sí, els pobles i la meva gent estan espantats:
la que s’ofega a les escurabutxaques dels bars
i s’abraça a les boies de l’alcohol;
la que inhala bidons de deliris de cos, carn i os
i els tants amors que s’acomiaden i marxen en tren.
La del gra i la palla,
la de la senzilla llavor i la nostra llar
que no podreu arrencar de casa.
Cap però cap voltor no ens podrà arrencar de casa !.
I punt i seguit, som-hi.

El poeta roig (F.P.)
Juny de 2019

divendres, 14 de juny del 2019

Cuidem-nos



“He decidit escriure
         poesies concretes. Envelleixo, calen
          realitats, no fum”
                     JOAN VINYOLI, de “A les tres copes dic això”


         “El amor es cuidarnos”
                      BENJAMÍN PRADO.

Després va arribar
aquella conxorxa dels que maneguen els filats
i aixequen i confinen al seu gust:
drogar i foragitar els poetes, enviar-los a l’estimball
per cagar-los de basarda.
Després va arribar
un pacte de silenci estrany,
ple de fum, claustres
amagant la barbàrie de les seves pors,
i banderes voleiant en plena abstracció
(o simbòlica, retòrica i rebuscada
que no entenen ni els meus amics intel·lectuals).
I ara, esquerdades totes les coses,
fins i tot silencis, religions i soldats,
polítics, jutges i tertulians,
incendiat el Palau de la Moneda o el pis de sota,
corre sempre per fugir,
escapa sense ells, toca el dos, el tres, el sis...
Toca tots aquests versos,
aixopluga’t de tota aquesta petulància intel.lectual,
de tota aquesta cacera dels bàrbars
que ens tapien les finestres
i prohibeixen el mar.

Després i ara,
sempre surt i s’amaga el sol,
sempre agafar-te de la mà en qualsevol tren.
Apagar el foc del teu palau preferit
i baixar al refugi on tu i jo…
El primer cafè i els primers mots
i el sol il·luminant els teus llavis.
Cada dia hi regalima un somriure,
sovint una emoció,
un salt, una sorpresa hi regalima.
Sovint els acords d’una guitarra.
I sempre sempre sempre
les nostres abraçades
i una cruïlla on cuidar-nos.
Una cuca de llum que avança
vers un refugi rebel i sense fum,
i tu i jo, com qui salta la tanca
on habiten els Ministres,
driblant les urpes d’aquest món

I ara que tot és líquid,
que tot regalima blanc
o plouen brases cap al teu poema antic.
Regalima cap a les coses senzilles i concretes,
cap al tren nocturn de la infantesa,
cap al tren nocturn de la ja menys infantesa.
Una mica de llum regala,
regala sempre un bon tros d’amor.
Una cruïlla on cuidar-nos.
El refugi del nosaltres.
Estimba tanta desesperació
i que cavalquin els cavalls,
i feu l’amor fent-lo
i feu la revolució fent-la,
i feu versos… dient-los, cridant-los...

Perquè la poesia i la música, per exemple,
són una bona manera
de fer bategar el cor; de cuidar-se,
de ser, seguir i sobreviure.


El poeta roig (F.P.)
Maig / Juny de 2019
■Segona versió del mateix poema

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)