Fer poemes

 

Foto: Poeta Roig. Romandre a casa...

Fer poemes

és esperar a dins

que em vinguis a buscar.

Que obris la porta.

Que comenci la festa,

o que acabi tot, 

tornant a casa sol 

no esperant res.

------

Fer poemes

és descobrir

que em vas mirar,

em mires,

i potser em miraràs.

I així, el tren allà;

el foc, el silenci, aquí

il·luminant, escalfant...,

descobrint-nos.

------

Fer poemes

no és esperar

un camí de flors i violes.

 És un camí d'esbarzers,

una pilota malferida, punxada

i tu que trobes les vocals

I-O-A,

i jo les consonants

P-L-T,

i les juntem i diem PILOTA,

i la rescatem i la xutem.

I un dia fem gol.

(I la pilota mansament que cau

i besa uns esbarzers

que fan de xarxa, 

i el poema apareix

com un gol)

------

Fer poemes

és estar amb la por

i que aquesta et convidi a sopar,

i en acabar, cadascú a casa seva tu,

que no em desagrada

això de romandre sol.

------

Fer poemes

és jugar a fet i a amagar.

Fer poc i amagar molt

(I que no et vegin els del nord,

que sempre han cridat molt).

------

Això de l'art:

un cactus que crema,

un tren que travessa les llàgrimes,

una mar que balla,

un mòbil que s'apaga.

Un nen 

que no va a treballar

i potser un dia, 

fa poemes.

Poeta roig (Fidel Picó)

Febrer 2022

Amor o sexe

 

* Retrobar-nos -perquè no havíem marxat mai-, i fer-nos aquesta pregunta.

Pels de sempre, sempre; l'empremta de l'amistat (Heurencs 1968).

Per ells aquest i tants poemes.

I

Amor o sexe

era el debat a la taula més rodona.

Per parelles, ben posats,

hi dèiem la nostra:

amor o sexe;

Cantonigròs, segle XXI.

I jo vaig dir amor,

amor i amistat

com la que hi havia a la taula.

Érem els de sempre,

molts van dir sexe,

però érem la solidesa

en un món ultra líquid.

I jo vaig dir amor

i no sexe;

i tu, crec, també...

II

No fotem !

Ni aquest poema

ni els altres

són -o provoquen-

                        un orgasme.

Ni un, ni dos, ni tres..., ni coit.

Un poema és calfred,

curtcircuit més que focs artificials,

llargcircuit més que petard.

Abisme, vertigen, caiguda,

tsunami, terretrèmol, aiguamoll,

natació sincronitzada; amagatall.

És tren que somica,

esquerda que rondina,

got brut, barana rovellada.

Un cotxe 127 que va fent

arreu, sovint, sempre.

És un equip de futbol, el teu

i, si pot ser, el nostre, millor.

Tempesta, dolor, patiment.

Un delta que calla.

Desamor. Una barca deixada.

Amistat, sí; molta amistat

el poema-poeta-poesia.

I no, no és cap orgasme,

ni es menja ni es barreja amb aigua.

Ho sento.

Va més endins.

Era, és amor i no sexe.

Poeta roig (Fidel Picó)

Febrer 2022

Castell cremant (postpandèmia)

 

Que el sistema té esquerdes,

ho sabem.

I que els teus ulls s'il·luminen pel forat

que l'esquerda més profunda ha dibuixat,

ho sabia jo, potser només jo.

Però no marxeu, hi ha més coses:

El castell està cremant,

diu el poeta.

Però el poeta probablement ha begut massa,

-és clar que no crema!-, 

el castell resta abandonat

com una pilota punxada

al solar de la tristesa.

Sí, tristesa, llarga tristesa

com un tren sense música,

com un poeta sense tu.

La cosa pren un caire salvatge,

una cicatriu arreu,

uns ulls deixats al llit de la solitud

il·luminats per la llum del mòbil

i les portes closes.

I la cambra crement de por,

por com tots els castells de fora.

Cremant, cremats de por.

Poeta roig (Fidel Picó)

Febrer 2022