Llavors estudiava sociologia.
I vaig creure tant en ella
que em vaig endinsar pels seus
pous d’aigua cristal·lina.
I vaig viure sociològicament:
la societat era la meva vida,
la parella de tots els balls
o l’amant més fecunda, ves a
saber...
Estudiava estructura i canvi
social entusiasmat
com un hooligan amb molts diaris
esportius
i moooooltes cerveses al bar
endinsant-se per la gola del llop.
Durkheim, Weber i Marx.
Neomarxisme o postmarxisme,
postestructuralisme o funcionalsme,
grans teories com imperis o
continents
i les noies que passaven pels
passadissos i no gosava tocar;
tot era... teoria, pobre de mi.
Odiava el “despatxisme
il·lustrat”, però a dalt,
les sales de professors tot era
despatxisme- despotisme ... il·lustríssim;
camarades i “camarilles”,
batalletes de i pel poder,
i ganivetades civilitzades de
catedràtics per ‘ensenyar’.
Estructura i canvi social.
Estudiàvem el perquè ja no hi
havia revolucions
i jo, revolucionat en tants
aspectes,
volia canviar el món sencer.
I la sociologia que volia
canviar-me
o jo canviar la sociologia i la
societat sencera.
I algunes coses..., algunes
coses van canviar.
L’estadística i el darrer any de
carrera
amb el mercat laboral com a
horitzó boirós,
em van estressar, destrempar: la
cosa esdevenia
aigües estancades amb olor a
residual intensa.
Vaig deixar de mirar les noies,
més aviat d’enamorar-me
perdudament;
i la sociologia, per causes
socials,
es va anar perdent com un puntet
de tren
allunyant-se lentament sense
aturador.
Només havia conegut millor
l’adversari
(o l’enemic segons com es miri).
Però tot va ser més ordinari i
pragmàtic:
ara, els meus enemics havien
passat a ser cotxes i vianants,
car feia carrers i més carrers
amb la meva moto roja. Era missatger.
Un missatger que anava de bar en
bar
per on em vaig posar a escriure
regularment.
Com vaig poder, vaig aprovar
sociologia,
ja era un llicenciat més que no
exercia.
“Mercat dual del treball i classes
treballadores fragmentades”:
una estructura més sobrevinguda
per no fer la... Revolució.
La Revolució s’havia quedat a
les aules buides
i els canvis socials no poden
anar a més de 50 km/h,
i els ulls dels horitzons blaus
de les estudiants se’m van tancar.
El somni dels meus ulls eren
sobres grans color crema
amb adreces d’advocats
mercantils.
Però això ja no ve al cas. El
cas
és que llavors estudiava
sociologia.
Em queda el fons de la cervesa
on s’hi amaga una engruna
grogosa de sociòleg
consumit pels tentacles de la
societat.
Amb horitzons des de baix
on aigües residuals estancades
amb pudor intensa
i la netedat perduda a alguna
aula de la facultat.
Fidel; maig de 2014