Ahir,
dos personatges es van creuar. I més encara, es van trobar. I més i més encara:
em van fer emocionar –a mi, a molts...-. I encara més i més i més lluny: vaig
aprendre, em vaig adonar que la força d’un desig del meu “País Petit”difícilment
farà marxa enrere i que això de la llibertat del meu poble...ho podem arribar a
viure.
Dues
persones que de segur (deixant de banda que ambdós són o han cantat en català)
en la vida no s’haurien trobat mai, no haurien convergit en cap model social
car tenen una visió i codis de valors fortament distants o oposats. Edats
diferents, Sants/ Berga... fins i tot difícil creuar-se. Heu endevinat ? La
Núria Feliu i en Titot (ex Brams), efectivament.
Doncs
ahir “Al Vent” o ‘Venint del Nord, venint del Sud’ els van dur al mateix indret,
mateixa hora, mateix escenari. Alguns, els de sempre, els escèptics i/o els d’abans,
podran veure el got mig buit i vessant tenebres. “Ah!, dues persones tan
dispars...impossible entendre’s; fragmentació i pati d’escola, cridòria,
divisió assegurada”..., aburgesament per uns i radicalització compulsiva per
altres (els de sempre, alguns d’abans, els del llibre de la Constitución com a
doctrina inalterable de la història...Quin “Jorn de miserables” i ”Campanades a Morts”!).
I
no, no i no !. Algú altre podria dir el contrari. Que això és seriós. Que això
no és un encenall parapetat per unes elits catalanetes i polides al poder per
vendre fum. Que això és un moviment imparable, potent, estable, transversal. Un
moviment sí, amb una càrrega de radicalitat democràtica que determinada ‘progressia’
espanyola ( i un poc de la catalana) encara no ha entès, no ha volgut
entendre...Com si els apunts socials (anti retallades, a favor de Tv3 com a
mitjà públic, contra les bales de goma...) no fossin ‘d’eixe món’
independentista, quan ahir se’n van dir i unes quantes. Hi ha silencis que diuen
molt. I alguns veuen només Núries Felius per tot el camp i d’altres –molts- que
veiem com els Titots treuen el cap i també són del clan. Senyors de la ‘progressia’
i alternatius de l’alternativa alternativa, tenia ganes de dir-ho !: ”No és
això, companys, no és això”.
I
sí, sí, sí, anem construint. En Titot i la Núria Feliu (òbviament –ja ho sabeu-
jo me n’aniria de bars amb el primer) han fet discursos i enfocaments diferents,
molt diferents... Però ahir van dir el mateix: “No ens podem aturar”. Aquest
país en marxa, ja sense aturador i amb un referèndum que ha de ser INAJORNABLE (el
mot que ahir dèiem més clar tots els 90 mil i els altres que s’ho miraven des
del sofà).
I
aquesta és la clau. La clau és que segurament ells tenen més por que nosaltres:
no és ja l’autoengany que professen quan diuen que això és una ‘moda delirant i
pasatgera d’un tal Artur i quatre nazis més’. Quan insulten, amenacen,
menyspreen, ignoren... ens tenen por perquè saben que anem seriosament, que
difícilment ens aturarem, que som més. Que som, malgrat tot som i
continuem...Tossudament alçats. Som una
suma civil, ferma, normal... il·lusionada com la canalla la nit de reis : 90
mil clams i un immens mar estelat, “Bressol de tots els blaus” (i vermells,
diríem alguns). I entre ells, jo hi era. En Joan i jo, la Núria i en Titot
vibrant amb la Dharma. I algú que crea i gestiona la suma, ho clava; no es pot
dir millor i més bonic:
“No som aquí per buscar un somni;
nosaltres som el somni”.
Fidel;
30 de juny de 2013