No quedem per feina.
T’he esperat a la cruïlla on els cotxes,
multidireccionals, viatgen sense esma.
A la cruïlla dels crits valents
on les banderes reposen per una altra
ocasió.
He esperat. No he fet l’amor ni la guerra,
t’he esperat. No has vingut.
El missatge del mòbil ha estat prou clar:
-“tinc feina, ho sento, un altre dia
d’acord?”.
Molt evocador. Mentre apago el mòbil,
veig la cruïlla com un nus sufocant;
mancat d’oxigen, surto de l’atzucac
per, almenys, fer la guerra. Pobre de mi...,
quin mal guerrer..., lluitar per saber que
no m’esperes.
Que poc cinematogràfic, que poc heroi que
sóc !
Enarboro banderes sota els auspicis de
ningú,
només t’espero, sense fer l’amor ni l’heroi,
espero una guerra perduda sense tu.
Fidel; novembre de 2010
No hi ha res més melancòlic, però alhora més poètic, que esperar una guerra perduda.
ResponEliminaPunyent, Fidel...
Molt poètic, és cert ... les guerres perdudes per endavant es batallen amb un mateix...
ResponEliminaEspere el següent!
decebedora espera.... punyent poema
ResponElimina