Mirava
l’estelada: hi veia sang. Era de nit.
Tu,
en canvi, l’aguaitaves de dia.
Hi
veies la seva llum,
de
roig intens a l’alba floria,
de
blau madur, i quatre barres davallant
com
trineu desbordant i juganer
per
on es llença la teva filla (per exemple).
Els
meus ulls miraven un munt de pors.
Els
teus, fitaven horitzons, il·lusions d’infant,
vaixells
lliscant vers amagatalls de glòria;
gorges
d’aigües cristal·lines davallant pel teu cos
fins
aquell Delta de somni acomplert;
clímax
final on abraçar-te al mar dels sentits
per
poder cridar...”LLIURES” !.
Lliures
per somniar, per acabar aquest poema...,
per
imaginar un país normal amb estels d’argent;
sense
cadenes, sense ulls de pànic
enclastats
als vidres de la dissort perpètua.
En
la teva mirada hi havia quallat la llum i l’esperança.
I
darrera teu, milers de veus esmolades
per
poder cridar -desafiant la por-... LLIURES !.
Està bé mullar-se Fidel!! La llibertat costa ...
ResponEliminaI ara, més que mai!
esperança per sempre lluita esperançadora, siga quina siga la visió en l'horitzó la llibertat... quede corpresa davant dels teus versos
ResponElimina