Crònica d’urgència d’una trobada històrica

Ahir, dos personatges es van creuar. I més encara, es van trobar. I més i més encara: em van fer emocionar –a mi, a molts...-. I encara més i més i més lluny: vaig aprendre, em vaig adonar que la força d’un desig del meu “País Petit”difícilment farà marxa enrere i que això de la llibertat del meu poble...ho podem arribar a viure.

Dues persones que de segur (deixant de banda que ambdós són o han cantat en català) en la vida no s’haurien trobat mai, no haurien convergit en cap model social car tenen una visió i codis de valors fortament distants o oposats. Edats diferents, Sants/ Berga... fins i tot difícil creuar-se. Heu endevinat ? La Núria Feliu i en Titot (ex Brams), efectivament.

Doncs ahir “Al Vent” o ‘Venint del Nord, venint del Sud’ els van dur al mateix indret, mateixa hora, mateix escenari. Alguns, els de sempre, els escèptics i/o els d’abans, podran veure el got mig buit i vessant tenebres. “Ah!, dues persones tan dispars...impossible entendre’s; fragmentació i pati d’escola, cridòria, divisió assegurada”..., aburgesament per uns i radicalització compulsiva per altres (els de sempre, alguns d’abans, els del llibre de la Constitución com a doctrina inalterable de la història...Quin “Jorn de miserables” i ”Campanades  a Morts”!).

I no, no i no !. Algú altre podria dir el contrari. Que això és seriós. Que això no és un encenall parapetat per unes elits catalanetes i polides al poder per vendre fum. Que això és un moviment imparable, potent, estable, transversal. Un moviment sí, amb una càrrega de radicalitat democràtica que determinada ‘progressia’ espanyola ( i un poc de la catalana) encara no ha entès, no ha volgut entendre...Com si els apunts socials (anti retallades, a favor de Tv3 com a mitjà públic, contra les bales de goma...) no fossin ‘d’eixe món’ independentista, quan ahir se’n van dir i unes quantes. Hi ha silencis que diuen molt. I alguns veuen només Núries Felius per tot el camp i d’altres –molts- que veiem com els Titots treuen el cap i també són del clan. Senyors de la ‘progressia’ i alternatius de l’alternativa alternativa, tenia ganes de dir-ho !: ”No és això, companys, no és això”.

I sí, sí, sí, anem construint. En Titot i la Núria Feliu (òbviament –ja ho sabeu- jo me n’aniria de bars amb el primer) han fet discursos i enfocaments diferents, molt diferents... Però ahir van dir el mateix: “No ens podem aturar”. Aquest país en marxa, ja sense aturador i amb un referèndum que ha de ser INAJORNABLE (el mot que ahir dèiem més clar tots els 90 mil i els altres que s’ho miraven des del sofà).

I aquesta és la clau. La clau és que segurament ells tenen més por que nosaltres: no és ja l’autoengany que professen quan diuen que això és una ‘moda delirant i pasatgera d’un tal Artur i quatre nazis més’. Quan insulten, amenacen, menyspreen, ignoren... ens tenen por perquè saben que anem seriosament, que difícilment ens aturarem, que som més. Que som, malgrat tot som i continuem...Tossudament alçats. Som una suma civil, ferma, normal... il·lusionada com la canalla la nit de reis : 90 mil clams i un immens mar estelat, “Bressol de tots els blaus” (i vermells, diríem alguns). I entre ells, jo hi era. En Joan i jo, la Núria i en Titot vibrant amb la Dharma. I algú que crea i gestiona la suma, ho clava; no es pot dir millor i més bonic:

“No som aquí per buscar un somni; nosaltres som el somni”.

Fidel; 30 de juny de 2013