Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dijous, 30 de març del 2017

Nit més blava



Aquells dits de piano
navegant per la teva esquena...
Se'n deia tendresa
i ambdós ens sentíem
pròfugs de la mar més blava.
Érem la música,
pirates de l'amor i la carn
definides entre ones de plaer.
Tots els llenguatges eren nostres.

Havíem autodeterminat la nit;
els dits dibuixaven
la conquesta més blava.


Fidel Picó
El poeta roig
Març de 2017

divendres, 24 de març del 2017

Fotopoema Desemboco

Avui fotopoema. 


Lloc: la desembocadura de la Muga
(Empúriabrava/ Castelló d' Empúries).
Data: 6 de març de 2017

Imatge i poema: Fidel Picó
El poeta roig

divendres, 10 de març del 2017

El mur dels submisos


Amb retard, no restauro boirosos retaules,
em resituo prop del mur dels submisos
que, sense cops de cap ni esma,
esperen que els ploguin mandarines
des de l'altre costat de la llàgrima.
I jo, que també romanc aturat al pas zebra
deixant passar el darrer dels cotxes.
Amb retard, travesso la porta de Brandenburg
o l'estret de Gibraltar
que em separa o m'allunya del Sahara
esperant que les ambaixades occidentals
m'embolcallin amb les seves banderes
-avui també- tacades de sang.
Em plou una gota cristal.lina de puntual docilitat.
Ja només m'aixopluga un paraigües negre:
el para-sol de la basarda quan la infantesa,
avui la llibertat transvestida de temor programat.
Em resituo, ja no em cauen gotes,
només s'estenen els paraigües foscos
com el cotxe desafiant que em perfora el cor
quan supura el límit del cinisme.

Jo em cago de por retingut al pas zebra.
Ell però, massa ràpid, s'enclasta
contra el mur dels submisos
sense arribar a perforar 
l'altre costat de la llàgrima.
I acaba pitjor que jo, i que aquest poema.


Fidel Picó
El poeta roig
Novembre 2010; refet: març 2017.

dimarts, 7 de març del 2017

Octubre sense cobrir


Octubre cobert de tu, recordes ?; 
encatifada d'ocres cruixents, 
la terra roja bullia 
envernissada de llums amables 
i d’humitats relatives d’amor
de gom a gom, vora cent. 
De tan cobert, regnava una lenta pluja 
com del teu sud, que ens regalimava
paraules roges, sang decantada de tardor. 
Eren aires oberts cristal·litzats de revolta, 
somnis de revolucions permanents per fer i refer. 
Era més: una multitud rica i diversa de poemes 
al bosc de les abraçades torrades 
i amb les mans trapelles.
Era sovint un octubre cobert d'heures roges,
una apoteosi de cants vora cent, 
bisos i més bisos anunciant un final de concert
amb sentits lents de pluja al rostre, 
un lent principi de fred suau.
Aquell passat: de la universitat a la feina 
i de la feina al teu pis sense ascensor 
i del teu pis al cel cobert d’octubre.

I és ara el no viatge des del teu port.
Empastifats de tristors arrelades, 
addictes al desamor
quan esguardes les naus desarrelades 
i amarrades que no poden fugir. 
Perquè avui ja no podem sortir tu i jo. 
Les teves llàgrimes, les moltes fulles
i el poema distant que veuen els nostres ulls. 
El nostre adéu relatiu vora cent:
Tu cap a mar. Jo cap a terra.
Alta blava mar, terra roja ferma. 
Cel cobert de comiat. Sense sortida.
Humitat relativa sol sense dol. Octubre.


Fidel picó
El poeta roig
Març de 2017




M'han aportat idees, participant d'una manera o altra en aquest poema als quals agraeixo sincerament:
Francesca Reche, Joana Ramos, Oriol Serena, Joan Quisapquè, Oriol Burgada, Mònica Ortega, Francesca Sangra, Dolors Juarez, Montse Assens, Amparo Sansixto, Mercedes Ara, Enrique Julio Fort, Quima Romero,  Pilar Anglarill, Núria Henrich, Núria Garcia, Florenci Salesas, Celestí Ventura, Jordi Bosch, Montse Farrés, Ester F.Matalí, Anna Bruguera, Aurora Marco, Daniel Trillo, Riera-Albó Pau Marc, Agustí Garcia, Carmina Ral, Maria Montesinos, Carme Escriu poemes, Ramon Navarro Bonet, Roser March, Núria Riera F., Ma Josep Mir, Aina Torres.
GRÀCIES I SEGUIM !

dissabte, 4 de març del 2017

Distàncies encreuades


Tu allà, jo aquí.
Avui em tornes a parlar del binomi Capital /Treball, 
del terrabastall que es cou a la jungla d’Internet, 
del darrer desnonament perpetrat sense escrúpols
i de la mala salut de la veïna de dalt.

Mentre, jo enllesteixo un poema 
que parla del bonisme desenfrenat;
de la mirada penetrant i els ulls vius
de deler de la noia de la feina,
de l’anticicló que es perpetua,
dels pobles que lluiten i es fan forts i respectats.

Tu allà, jo aquí. Jo allà, tu aquí
o intercanviant visions de dia i nit,
de futbol o de teatre, de física o metafísica,
de begudes amb alcohol o gelats.
Tu allà, jo aquí. Distància.
O jo més enllà, tu més aquí. Més distància.

Tu jugant a dards i profanant dianes maltractades, 
jo estampant metàfores als aiguamolls del disc dur
entre floretes caducades i tardors mal apuntades
per una subtil pluja de fang.

Jo amb el meu avorriment, tu amb el teu:
punt de trobada, encreuament al bar 
de les no abraçades i dels desitjos dels oposats,
per tal de nafrar un temps pansit d’utopies
que als dos, se’ns esmuny de les mans.

Tu allà llegint-me, 
jo aquí inventant_te.


De Gener de 2012
Refet i repensat : febrer de 2017



La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)