I
S’aixeca el teló
i un violoncel
intensifica el silenci.
A l’esquerra hi ets, et miro,
tanco els ulls:
estem ballant els dos,
t’atures, em mires els llavis i ...
Potser sí, tot anirà com havia somiat.
II
S’aixeca el teló
i un violoncel intensifica
l’estimball de les perifèries.
Les mans del músic tremolen
com jo quan dibuixo la teva absència.
I em poso a plorar com mai.
En un instant, s’esfuma la música
com els teus petons, com el socialisme
com els camarades com el verd
d’una primavera que també tremola
sense tu.
Potser no, no tot ha anat com havia somiat.
III
S’aixeca el teló
i un violoncel intensifica
el caire de solemnitat del moment.
Tothom calla i escolta.
Després, agafem el metro
i el violoncel es va perdent
com l’aigua cau pel forat de la pica.
I tornem a casa, ja de nit
Tan poc solemnes com habituals
per escoltar i mirar una sèrie
quan les nenes van a dormir.
Potser no, no tot és un somni
i les coses van com van
Un final de holliywood,
un de realisme històric
i un de real realisme.
Quedeu-vos amb el que desitgeu.
El Poeta roig (Fidel Picó)
Gener 2021