Tres finals

 

I

 

S’aixeca el teló

i un violoncel

intensifica el silenci.

A l’esquerra hi ets, et miro,

tanco els ulls:

estem ballant els dos,

t’atures, em mires els llavis i ...

 

Potser sí, tot anirà com havia somiat.

 

 

II

 

S’aixeca el teló

i un violoncel intensifica

l’estimball de les perifèries.

Les mans del músic tremolen

com jo quan dibuixo la teva absència.

I em poso a plorar com mai.

En un instant, s’esfuma la música

com els teus petons, com el socialisme

com els camarades com el verd

d’una primavera que també tremola

sense tu.

 

Potser no, no tot ha anat com havia somiat.

 

 

III

 

S’aixeca el teló

i un violoncel intensifica

el caire de solemnitat del moment.

Tothom calla i escolta.

Després, agafem el metro

i el violoncel es va perdent

com l’aigua cau pel forat de la pica.

I tornem a casa, ja de nit

Tan poc solemnes com habituals

per escoltar i mirar una sèrie

quan les nenes van a dormir.

 

Potser no, no tot és un somni

i les coses van com van

 

 

Un final de holliywood,

un de realisme històric

i un de real realisme.

 

Quedeu-vos amb el que desitgeu.

El Poeta roig (Fidel Picó)

Gener 2021