Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dilluns, 27 de maig del 2013

‘Clan imagine’



Aquest és un poema que parla de tots aquells que imaginen, que ens agrada imaginar, somniar...
És també un poema diferent, en el sentit que ha estat fet conjuntament amb la MartinaH, que escriu com els àngels (el seu bloc val molt la pena: http://blocmartinah.blogspot.com ). Sovint veiem la poesia, els poetes –o poetesses- com uns éssers aïllats i solitaris, a més, a vegades, en fem bandera. Però el repte era capgirar aquest ordre de valors i fer quelcom conjunt però fusionat, tot cercant la complicitat i l’aprenentatge permanent. Una nova forma de treball poètic, i si és col·laborant amb algú que en sap, millor...
A veure si us agrada :



Sembla que vinguin d’altres contrades.
Com estrangers sobrevinguts,
éssers mutants, aliens als guirigalls,
o fugint dels exabruptes d’un món hostil,
ja els tenim aquí.
Diuen les bones llengües
que alguns escriuen, lletrafolls,
cerquen els somnis més recòndits.
Sovint miren les alçades,
“la lluna, la pruna vestida...” de príncep blau,
capten girafes negres, mars vermells...
Imaginen l’imaginable.
Somnien fins l’ insomni.
Posen flors a la solitud i als seus poemes.
Sembla que vaguin i siguin distants,
però a tu i a mi sempre ens piquen l’ullet...
Ja els tenim aquí, carregats d’estrelles.
De lluny se’ls veu arribar,
tot caminant de puntetes
per no despertar del son, dels somnis, insomnis...
Silenci! Vénen amb maletes plenes d’històries,
a punt de ser xisclades i espargides pels vents.
No ho sents? No els sents esgarrapar la lluna?

Autors: MartinaH & Fidel Picó




Podeu gaudir de la cançó de John Lennon 'Imagine : http://youtu.be/yRhq-yO1KN8



 

dimecres, 22 de maig del 2013

Ulls i aigua


Em capbusso per l’aigua dels teus ulls.
El meu oxigen es dissolt
en el teu i l’hidrogen fa la resta.
M’obro per copsar els teus coralls
i els peixets vermells que t’acompanyen fan la resta.
Trec el cap per respirar, prenc aire,
i altre cop cap a tu fent la resta.
La resta, les divisions, la suma i les multiplicacions del desig.
I l’estadística que posa el percentatge,
i la química la fórmula.

Però hi ha quelcom més en un poema.
L’aigua és tot un mar;
els teus ulls tot un somni.
Em banyo pel teu somni,
llisco per les ones del teu cos
i em capbusso curull de goig i glòria.
Sóc al llindar d’una quimera anomenada... plenitud
( i la realitat fa la resta, la suma, la...).


Fidel: maig de 2013

divendres, 17 de maig del 2013

Encarant els quaranta

Per voluntat popular...(crida a la participació al facebook)... Una mica llarg, però és que un dia ja fa 5 anys (!!!) vaig fer 40 anys, 40aaaaaaa !!!!!, portats amb la dignitat que un pot. Vaig escriure això...:


En algun recer de la lluna trepitjo els dilluns,
crònica grisa de tants matins
de gemecs i nits negres. El dia que vull
rescatar aquella cançó perduda
que no trobo als dials de la ràdio. Però tinc
els meus versos que encara apel·len.
I que dir de les teves cartes, dels sopars dels dissabtes
i dels nostres mails carregats paraules roges... !
També em remulla, com un tresor de llum, el far
dels teus frondosos ulls color de terra, i la pluja
de somnis necessaris a tanta desfeta. Arribat aquí,
penso en tots els impossibles eternament pendents :
les noies que se m’han esmunyit
i que han estat poc, res o..., res però molta amistat,
el que hagués pogut ser i no ha estat,
el sociòleg que s’ha quedat dins
la cloïssa i que no ha sortit...,
els silencis que haurien pogut esdevenir mots
o els mots que hauria d’haver callat...
O el poema dels teus ulls encara pendent.
Com em queda per atrapar la força vital
d’una cançó que la memòria ja em defuig.
Però entre derrotes i més derrotes de sucre,
m’encaro al mirall, miro els meus ulls,
encaro els quaranta i continuo,
continuo mandrós els dies de festa patriòtica,
continuen cansant-me les multituds que com xais
pasturen comprant tots els dissabtes a les sis;
continuo buscant túnels, mirades
i improbables dies laborables. Ara bellugo
el dial i ja cerco dilluns possibles,
per trobar-me més ple ?, per cloure bons poemes
i un recull amb quaranta anys de música.
Sort de la teva, la seva, la vostra llum; encara.
Les meves ja úniques banderes queden escrites,
(les úniques banderes pendents... ?);
però encara romanen aquelles que el temps,
ferotge, ha arriat, expulsat o descolorit.
Com la cançó ja trobada: “ l’eclipsi total del cor”.
L’eclipsi total del cor encarant els quaranta ?
   

Fidel; Febrer de 2008

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)