En aquest terrat

Vull dedicar aquest poema a la meva ex-veïna, la Fina. Malauradament va morir precisament el dia que deixava el pis on abans vivia. Per tu, Fina. Gràcies per tot !

Poc o res em queda per fer en aquest terrat

desert sense les teves dunes.

Ja no hi tinc roba estesa,

ni la llum dels somnis,

ni tan sols agulles d’estendre,

ni la teva veu interrompent els meus silencis.

La meva filla va fer sonar l’alarma :

tenia por, ja no pujaria més al terrat.

Sabia el que s’esdevindria.

L’enigmàtic novè sentit de la canalla...

Poc o res em queda per fer en aquest terrat

desert sense les teves dunes.

Ara la roba és en d’altres latituds

i en altituds més altes.

I les agulles que han vingut amb mi,

i els meus records i el meu cor

i les meves nostres pors...,

i la teva veu i rostre i absència. El teu buit.

Poc o res em queda per fer en aquest terrat

desert sense les teves dunes.

I és ara que plego la roba,

que plego bells i vells records.,.

I sento els daus i fins i tot moc les fitxes del parxís

quan totes les tardes eren molt de fred, molta calor

en aquell menut i vetust petit espai

farcit de llençols nets

que s’aixecaven com un somni forjat de llum i memòria

que travessava el terrat

tot albirant la Vila de les nostres vides.

Poc o res em queda per fer en aquest terrat

desert sense les teves dunes.

Fidel; abril de 2013