Encarant els quaranta

Per voluntat popular...(crida a la participació al facebook)... Una mica llarg, però és que un dia ja fa 5 anys (!!!) vaig fer 40 anys, 40aaaaaaa !!!!!, portats amb la dignitat que un pot. Vaig escriure això...:

En algun recer de la lluna trepitjo els dilluns,

crònica grisa de tants matins

de gemecs i nits negres. El dia que vull

rescatar aquella cançó perduda

que no trobo als dials de la ràdio. Però tinc

els meus versos que encara apel·len.

I que dir de les teves cartes, dels sopars dels dissabtes

i dels nostres mails carregats paraules roges... !

També em remulla, com un tresor de llum, el far

dels teus frondosos ulls color de terra, i la pluja

de somnis necessaris a tanta desfeta. Arribat aquí,

penso en tots els impossibles eternament pendents :

les noies que se m’han esmunyit

i que han estat poc, res o..., res però molta amistat,

el que hagués pogut ser i no ha estat,

el sociòleg que s’ha quedat dins

la cloïssa i que no ha sortit...,

els silencis que haurien pogut esdevenir mots

o els mots que hauria d’haver callat...

O el poema dels teus ulls encara pendent.

Com em queda per atrapar la força vital

d’una cançó que la memòria ja em defuig.

Però entre derrotes i més derrotes de sucre,

m’encaro al mirall, miro els meus ulls,

encaro els quaranta i continuo,

continuo mandrós els dies de festa patriòtica,

continuen cansant-me les multituds que com xais

pasturen comprant tots els dissabtes a les sis;

continuo buscant túnels, mirades

i improbables dies laborables. Ara bellugo

el dial i ja cerco dilluns possibles,

per trobar-me més ple ?, per cloure bons poemes

i un recull amb quaranta anys de música.

Sort de la teva, la seva, la vostra llum; encara.

Les meves ja úniques banderes queden escrites,

(les úniques banderes pendents... ?);

però encara romanen aquelles que el temps,

ferotge, ha arriat, expulsat o descolorit.

Com la cançó ja trobada: “ l’eclipsi total del cor”.

L’eclipsi total del cor encarant els quaranta ?

   

Fidel; Febrer de 2008