Començo...

Abans de les vacances, recalco aquest poema, el més recent que tinc. Un modest ‘homenatge’ a la immersió poètica, la recerca de l’amor, el desig.... 

Començo...:

Nedo. Busco els teus ulls

sota les pedres del riu o del mar.

Faig immersió – ‘lingüística’ -,

cerco aquell poema,

el trobo, el capturo, el llegeixo...

Em cal respirar.

M’impulso cap a la superfície.

Aleno i surto de l’aigua.

Sóc a la platja promesa

amb els teus ulls de poesia a les mans.

Començo a entendre alguna cosa

del que se’n diu... poesia.

Fidel; juliol de 2013

El mur de les lamentacions

El vent rebrega la nostra veu,

i ben a prop, el mar eixuga el teu crit rebel.

Més enllà, el bosc amaga bells amants

mentre la pluja metralla carrers oberts.

El sol t'assota com un poema sincer.

La sang, com aquestes mans,

senyoreja per aquests móns.

I jo, en defensa pròpia em declaro culpable

d'haver escrit aquests versos.

Culpable d’haver-vos dit amb tantes mans

que us aturéssiu.

Altre cop el mur. Sempre hi ha un mur

que commina a aturar-nos.

Sempre els murs, tal vegada invisibles,

que, en defensa pròpia tots apuntalem.

Culpable com aquestes mans

que altre cop em diuen que no puc accedir

a les teves zones prohibides.

Les nostres mans només em diuen...

Obediència deguda.

Punt i final.

Fidel; Juny de 2009

Instants de maig i potser..., tu

Properament

Perdut, trobat...

"La Bureuse", de Henri Toulouse Lautec

Algú es beu la nit.

I a la nit un es veu perdut o trobat

enmig de mars ferotges.

I tu, que veus i beus onades a la deriva

on els poetes intenten fer surf.

Algú, engolit, creu lliscar per una boca

dolça i veu cavalls corrent mar, horitzó enllà.

Però aquest algú ; resta sol o sap romandre-hi ?.

Camina descalç, mira rius vermells

o s’aixopluga rere cascades negres-

A algú li esclaten els vicis mar endins,

s’endinsa pels aiguamolls de la desmesura,

bandera vermella, prohibit banyar-se.

Algú sobrepassa el límit sota tones de por,

beu, busca..., aprèn a trobar

vols d’ocell en l’abisme,

o viatges al paradís de l’infern.

Tot torna. Algú em mostra

una imatge que jo ja he vist.

I els poetes sempre tenim un mirall

per combatre’ns; per combatre; per enfonsar-nos.

Llisca l’alcohol com taula de surf d’algú.

Llisca la teva, la meva fuga.

A fora fa fred, molt de fred,

i l’infern és encara més palpable.

 

Fidel; juny de 2010