El vent rebrega la
nostra veu,
i ben a prop, el mar
eixuga el teu crit rebel.
Més enllà, el bosc amaga
bells amants
mentre la pluja metralla
carrers oberts.
El sol t'assota com un
poema sincer.
La sang, com aquestes
mans,
senyoreja per aquests
móns.
I jo, en defensa pròpia
em declaro culpable
d'haver escrit aquests
versos.
Culpable d’haver-vos dit
amb tantes mans
que us aturéssiu.
Altre cop el mur. Sempre
hi ha un mur
que commina a
aturar-nos.
Sempre els murs, tal
vegada invisibles,
que, en defensa pròpia
tots apuntalem.
Culpable com aquestes
mans
que altre cop em diuen
que no puc accedir
a les teves zones
prohibides.
Les nostres mans només
em diuen...
Obediència deguda.
Punt i final.
Fidel;
Juny de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada