Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

dissabte, 28 de desembre del 2019

Poesia inútil



“La poesía és inútil, sólo sirve
     para cortarle la cabeza a un rey
         o para seducir a una muchacha…”

                  Luís García Montero



         I


La poesia és més inútil que fa mig segle.
Ja no serveix per guillotinar un rei,
ni per seduir una noia.
Ni tan sols per seduir una noia
per tal  de tallar-li el cap al rei.
(O això és el que va dir un bon poeta fa temps).


La poesia és del tot inútil, ho sento;
bé.., quasi del tot inútil.


Per dir ‘T’estimo’ dona tantes voltes
que acaba marejant,
i quan et recuperes o entens quelcom,
la noia -o qui sigui- ja ha marxat en un altre tren.


Salvada la censura, no fotem!, les metàfores
tampoc són un pilar republicà
per foragitar una monarquia
que eixuga la tresoreria dels mortals.
De fet, l’altre dia, un ocellet em deia
que sovint han estat els reis
els qui han fet les metàfores
i, com una xemeneia,
hi han deixat anar tot el fum corresponent.


Tampoc; els poetes tampoc fan
que el riu porti més i millor aigua,
que el semen sigui de qualitat suprema;
que els veïns siguin més amables,
que els cargols agafin la drecera i espavilin,
que els rèquiems siguin com els de Mozart,
que la noia dels teus somnis
et tregui a ballar amb un somriure…


La poesia no surt als mapes,
ni té cobertura ni GPS ni mandangues.
La poesia transita
per la xarxa de clavegueram,
es cita a cegues,
conviu amb les riuades d’aigües residuals.
No se’ns mostra, va pels túnels foscos.
La poesia, camina tan endins de nosaltres,
que és difícil de percebre.
La poesia avui és tan inútil
perquè així ho han volgut ses majestats
i les vostres amants, diguem-ho clar.
Nosaltres o... algú ha allunyat la poesia del sexe,
el pecat i del bar de la cantonada.
L’hem anat enterrant,
aïllant com una cinta
perquè ja no serveix per seduir.
Passa quan vas amb passamuntanyes
i busques petons i trobes solitud.




        II


Serveix, la poesia només serveix
per salvar-nos d’alguna bomba, o llum,
no sabem quina, que ens encega.


Salvar uns pocs, córrer fins a sota terra,
baixar al refugi quan l’enèsim bombardeig,
i no saber si deixar que corrin els metros
cada dos minuts en hora punta.
I esperar que passin les bombes,
i no sé si massa metros, assegut
a l’andana, amb un paper i un bolígraf vermell.
Fins que un dia, tu, dins un metro,
caiguis pel meu refugi, em miris, em somriguis,
i…, i jo m’encegui, corri per dir-t’ho tot,
les portes es tanquin, el teu metro
s’endinsi pel túnel de la dreta
i jo em quedi sol amb les paraules,
el boli, la llibreta i el teu adéu.
I escrigui aquesta enèsima pèrdua.


La darrera inutilitat ?
El darrer refugi de solitud on aferrar-me
per sobreviure de les bombes de l’exterior.


Cada vegada més sols amb més paraules.
Cada vegada major inutilitat.
Cada vegada que es tanquen
les portes del metro.


El silenci després de la darrera bomba.


El poeta roig (F.P.)
Desembre 2019

divendres, 20 de desembre del 2019

Et salves, em salves ?

( Imatge de les xarxes)


Et salves, em salves
de la tempesta infecunda,
del turment esdevingut;
el silenci de sempre
i el teu cos quiet
travessat per un solemne
raig de llum.
Imagino les mil i una passions.
El poema es llença buscant  
les engrunes del sexe,
estiro la metàfora
sense fer-me mal.
Re-imagino els teus llavis
xops de mel calenta.
Després, el viatge en bus fa la resta:
llavis pintats de fúcsia intens,
les teves cames
tan a prop de les meves,
els girs inclinant el cos,
el silenci de sempre,
el teu cos quiet,
la upper Diagonal
que es queda a mitges;
baixo, encara no són les vuit,
vaig cap a la feina,
cap a mar, les onades,
el turment esdevenidor.

No em salvo
de tanta xarxa de clavegueram.
I tu suposo, tampoc.


El poeta roig (F.P.)
Desembre de 2019

divendres, 13 de desembre del 2019

Miro com els teus ulls



Miro com els teus ulls
miren el pas de la poesia
des de tants versos.

La poesia, ara i sempre,
és un lent tren tenebrós de rodalies
( o de postguerra o camí d’Auschwitz),
o tren cap al teu cos o els grumolls de somnis.
La poesia és el pas d’una parella lentíssima,
la reixa que no s’ha mogut de lloc
o que el temps ha anat rovellant lentament.
És el globus que es va enlairar
i no vam veure petar.
El poema com els teus llavis
plens de xocolata negra,
els versos deixats a la trinxera
perquè vinguis tu i els llegeixis,
i facis el torn de tarda amb mi.
La poesia és una llibertat,
és llençar-te sobre proes
on els remolins del desig
i, potser, besar-te més lluny encara
Poesia és esperar, esperar un tren lent,
esperar que em vinguis a buscar
cansat de tantes hores a primera línia del front
i m’expliquis històries boniques
de guerrilles a Amèrica Llatina,
i, com un globus color del sol,
anar-nos alçant, alçant alçant
esperant el teu somriure.

Miro com els teus ulls
travessen el poema
dalt d’un lent i suau tren.


El poeta roig (F.P.)
Desembre 2019

dissabte, 30 de novembre del 2019

Desnonament



Plouen desnonats a la cruïlla dels insomnes.
A la intempèrie brama la terra.
Plou i fa fred. Goteja el balcó del 3er 4ª
i l’àvia desterrada s’ha deixat l’abric
al penjador d’un rebedor
que en pocs mesos serà la recepció
d’un bonic hotel amb les finestres opaques.

Ara, ploren els nets d’impotència.
El Parlament dicta sentència,
la BRIMO no fa vacances
i els poetes ballen, perfumats de versos,
a cases que acostumen a ser d’algú.

Quatre gotes de versos,
nets xops de ràbia.

Plouen desnonats a la cruïlla dels insomnes.
   


El Poeta roig (F.P.)
Novembre de 2019

dissabte, 16 de novembre del 2019

Som tant



 “Som la paraula silenciada,
         som la revolta en un sol crit”

                Obrint Pas (‘Som’)


Som els que som tant
i no vam ser res.
Som les ones d’arreu,
la llavor fecunda,
l’arrel amagada
que fa que floreixin les albes.
Som el cant dels carrers.
Som tu, vosaltres, elles i ells;
som el nosaltres que s’escampa
com somni, com taca d’amor.
Som la cançó de la Vila,
el peix de colors que se’ls esmuny.
Som les qui surten de les pedres.
Som els qui empenyen el filat,
som la muralla oberta,
les qui tenen gana.
Som l’esllavissada, l’aldarull i la festa.
Som la tempesta que s’entesta.
Som el poema a la terra,
la llum entre reixes,
el bolet que no esperes,
l’amor per si et queixes.
Som la tendresa, la mà estesa.
Som el tsunami,
la pedra sense por
que per fi canta.

Som els que som tant
i no vam ser res.


El poeta Roig (F.P.)
Novembre 2019

divendres, 25 d’octubre del 2019

...tot el dia


Imatge: Enric Fontcuberta (EFE), extreta del diari 'Públic'


A les MAR 
(Mares i Àvies per la República)

Ahir va ploure tot el dia
i les llàgrimes de la lluita antirepressiva
regalimaven pel teu rostre dur.

El riu ha baixat encès
i les mares ploren
 les seves filles tancades.

Per la finestra, ahir
miraves com l'aigua queia a les fulles de l'olivera.
I les fulles a la terra xopa
amb els punys alçats de les mares.
Sempre ens parlaran de vida les mares;
sempre seràs llavor.

I ahir...va ploure tot el dia.


El poeta roig (F.P.)
23 -25 Octubre de 2019






diumenge, 20 d’octubre del 2019

Acuso



Jo acuso.
Altra vegada acuso.
Acuso aquest estat,
-serp verinosa, monstre devastador,
espasa de tanta injustícia-,
l’acuso de tota violència,
de tantes violències.
Acuso de propagar
els escamots de l’odi
contra els joves del meu poble.
L’acuso de voler-nos
desnonar com a poble,
d’escampar quatre rius
de sang del poble;
de fer plorar al poble.
Acuso aquest estat podrit
fins la medul.la
de llençar a presó al poble,
de tornar a trucar de matinada
a les cases d’aquest poble.
Acuso de la pèrdua de tanys ulls
a la nostra gent del poble!
L’acuso de tanta ignonímia,
tanta vergonya, tanta mentida!
Acuso l’estat
d’haver blanquejat el feixisme,
i l’acuso, sí l’acuso
de totalitari i demofòbic.

Acuso l’estat espanyol
d’haver-nos perdut per sempre.

Jo acuso.
Altra vegada acuso.



El Poeta roig (F.P.)
Octubre de 2019

divendres, 6 de setembre del 2019

De capitans a coronels



I

Quan éreu capitans
us estimbàveu -com carícia d’aigua-
per ruuades d’amor sense fi.
I sense frè, en la deriva del joc
ballàveu curulls d’ardències
entre onades roges
fins que us penetrava l’alba.


II

Quan éreu coronels,
vau assaltar els cels
a cops de mall i himne
i el vau endreçar apilant
negres bosses d’escombreries.
I ativorrats d’odi i ordre
ens vau deixar caure
bruts de falliment.
Ens volíeu clauficats,
plantofats a la tenebra.


III

Havíeu esdevingut coronels;
els monstres havien conquerit els estels
amb l’aliança dels nostres herois.
I vosaltres, ara ja degradats
com un pobre plàstic deixat,
només miràveu, mireu ara espantats
l’enemic a batre;
nosaltres érem ara vosaltres
mastegant vidres a cops de xiscle.
La destral havia destrossat la falç.

I els murs que tan devotament
havíeu alçat, amb la por perforant els ossos,
patètic eslògan a la paret, un regalim de sang…
Tot ens ho vam deixar caure,
inclosa la vostra signatura estampada
amb el nom de “Feixista”.


IV

De capitans a coronels.
Es pot dir que l’ascensor social
es mosfra encara ufanós.
El somni americà us continua
il.luminant fins desfigurar la cara
mentre el teu poema es perd
en aquesta mar negra
on callen els pobres.

Cau el llampec vertical
ara ja cap a totes.



El poeta roig (F.P.)
Agost de 2019




La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)