( Imatge de les xarxes)
Et salves, em salves
de la tempesta infecunda,
del turment esdevingut;
el silenci de sempre
i el teu cos quiet
travessat per un solemne
raig de llum.
Imagino les mil i una passions.
El poema es llença buscant
les engrunes del sexe,
estiro la metàfora
sense fer-me mal.
Re-imagino els teus llavis
xops de mel calenta.
Després, el viatge en bus fa la resta:
llavis pintats de fúcsia intens,
les teves cames
tan a prop de les meves,
els girs inclinant el cos,
el silenci de sempre,
el teu cos quiet,
la upper Diagonal
que es queda a mitges;
baixo, encara no són les vuit,
vaig cap a la feina,
cap a mar, les onades,
el turment esdevenidor.
No em salvo
de tanta xarxa de clavegueram.
I tu suposo, tampoc.
El poeta roig (F.P.)
Desembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada