2012

Acaba l’any amb una manifestació, quatre crits i el grinyol d’una porta.

Acabo l’any inhalant aires de desobediència al Parlament,

esperançadors senyals de fum. Crema de rostolls

i columnes de fum de derrota social com trens de posguerra.

Cues cada dimarts per un paquet d’arròs al costat de la feina;

aferrats a la cua i aliens als sopars orgiàstics i menyspreadors

de patiments de l’FMI i altres gàngsters sense escrúpols de l’Olimp.

I la cua trepitjant la porta principal on truca el fantasma ERO

i la por de sempre, ai la por- les pors- la cua de les pors !.

I què hi ha més enllà de la solitud ? Suicidis exprés, egoisme

o la desesperació de la desnonada amb fills que no rescaten:

STOP ulls enrogits de llàgrimes o destrossats per bales de goma

no hi ha dret aquest estat de dret; destralada sanguinolent,

tallada la cinta de la línia vermella inaugurant el no-res,

enterrant un elefant un infant sirià un estat del benestar.

Ells rescaten bancs, jo poemes, jo blocaire que dic jo memòria

jo encara una engruna d’esperança reclosa dins el teu somriure, sí.

Encara Barça, s’acomiaden “si em dius Adéu, que tinguem sort”

sort de tu i la teva abraçada minut 17.14 minut 22 Abidal, Messi sense fi...

Sí, encara Girona encara “Burn to run” encara vaga general,

encara discutint els dos eixos al porxo: encara tant dependents

encara Martí i Pol, encara l’estelada als balcons

(com ens volen treure la llengua els molt cabrons !).

Encara decidim ? Posem data a la democràcia, decidim-ho tot:

vestim de groc el barri de Gràcia per posar data a l’escola somniada.

Acaba l’any, acabo l’any dins un silenci que ja no és del tot silenci,

és onada i cala i vent de pomada a Menorca incubada retrobada

rere els Alps la Vanoise el salt d’aigua la passió forassenyada

un esclat de versos desembocant en marxa virtual d’amistats renovades.

Acabo l’any fent l’equilibrista i a sota el buit i el silenci dels llops,

les cendres del Carrillo, sufocant un incendi a l’Empordà,

Obama altre cop, la branca negra dient “per què?”.

Un any que corre com corren els quaranta més que les meves cames fatigades,

cronòmetre al tedi, metàfores engolides com tones de crisi i lluna al damunt.

Somnis de poeta retrobats a la cuneta, rasa curulla de colesterol,

i obertura de la finestra on tu camines, corres i enganxes els retalls.

Mira, ho veus ? el retrat de les nostres filles no és a l’altar, és al...carrer

on garbuix de complicitats i a l’horitzó un nosaltres un xic desenfocat,

un tsunami a punt de marxar marxar marxar.

Entre quatre crits i el grinyol de la porta, marxant; adéu 2012.

Fidel; 28 i 29 de desembre de 2012

Un viatge cap a la poesia

“Jo em crec el que passa en la nit  /  estrellada d'un vers".

            

Joan Margarit; "Dona de Primavera" (1990).

 I

Els reis d’orient te’l van dur per la nit al menjador de casa. L’endemà te’l vas fer teu de seguida. Era el teu estimat viatger; el més tendre, el més delectant. La teva joguina preferida. Tenia cos i ànima, fins i tot els seus ulls miraven on tu sempre havies aguaitat: a l’horitzó de dalt de tot, on hi habiten les fades amb les cançons més excelses del món. Va ser el teu millor amic durant molts anys.

Després et vas fer gran i un dia va marxar sense dir res, no li agradaven els comiats, se’n va anar a la recerca de la il·lusió, per donar llum i somriure a d’altres nens.

Va cavalcar lluny, molt lluny fins que la seva intuïció el va fer aturar-se enmig del gran desert africà. Va jaure i va dormir fins deixar-se atrapar pel primer infant que el cerqués. Aquell ésser de fusta omplia de música daurada aquelles dunes oceàniques.

Era ja prop de la mateixa... poesia.

II

Temps després, tu ho has descobert tot. Quan has vist el teu cavaller amb els seus ulls fixats cap a un horitzó de perdedors, de menyspreats i enfosquits, de desplaçats i mutilats, però curulls de llum, coratge i somriures desperts. Quan has copsat una nena -llavors erets tu- que ara l’abraça tendrament. I t’has posat a plorar de... joia i nostàlgia. Però per dins t’has farcit, talment aquell dia de reis al llindar dels teus cinc anyets.

I jo que miro la imatge i somric. Miro un arlequí dins la caràtula d’un disc antic d’un grup de rock simfònic que encara m’agrada. És la viva imatge del cantant de Marillion : estrafolari però genial, amb aquella innata capacitat per emocionar al compàs dels somnis dunars, dels cels amb les nits més diàfanes i estrellades...

Ara que ja sóc pare, llisco per d’altres paràmetres. El més joiós: veure ablanir i vibrar la meva filla de felicitat, conforme a principis i valors dignes i de certa transcendència que passen d’avis a pares i a fills. No és poca cosa.

I la meva filla m’ha dit que marxa; llei de vida ?. No fuig, es mulla entre la música de les dunes. Comenta que ara és el moment d’estar amb la resistència saharaui. Que és l’hora d’acompanyar els seus blaus, de fixar complicitat amb els ulls d’una nena refugiada que du als seus braços el preuat nen de fusta. Que és ara el moment de tornar a veure el seu estimat viatger per trobar un lloc en aquest món. És el viatge. Un viatge per tornar i trobar-se. Per sentir. Per viure.

I jo, orgullós i feliç, concloc que si l’arlequí és la melodia d’una mots, la meva filla és un viatge cap a la poesia.

Fidel: Octubre de 201

Pecat

He vist el pecat i el delit de ser clandestí.

He vist la pel·lícula d’aquells amants

que, aliens al cel i els seus topalls,

juguen a jugar, s’arrissen entre el compàs

d’aquell piano tot conquerint els seus anhels.

He vist aquesta imatge, aquesta platja,

aquesta pell que penetra pels meus ulls

i s’engrandeix quan baixa a l’ànima.

Llavors, el batec crepita i l’onada expansiva

humiteja els meus versos abans d’un silenci

tan sostingut com de dubte.

Em regalimen somnis i el pecat s’entela

com un mirall vestit de realisme.

Fidel; desembre de 2012