Cua cada dimarts

Dimarts és el dia. Cadascun dels dies.

Enmig de l’Eixample i al matí,

hi ha una corrua de carros

que a mida que el dia empeny

es va allargant allargant allargant...

Estan buits i busquen la plenitud

primària de les primeres necessitats.

El pes de la crisi és insostenible.

Massa vagons en renglera,

massa gent abocada a les esglésies

on sovint hi ha silenci,

massa silenci silenci silenci.

Un exèrcit de gent cerca aliment per subsistir

dins els calaixos de l’anonimat.

I el tren es va fent llarg llarg llarg...

I la cua que ben aviat taponarà

la porta d’accés a la meva feina.

Fins que supuri l’orella o la feina,

el tren descarrili i no hi hagi tan menjar

per tanta misèria misèria misèria... .

I per aquesta mateixa vorera

una multitud d’insomnis vaguen fent cua:

són ja una llarga serp on els primers

es mengen els del final de la cua.

Dimarts és el dia del tren reconvertit en serp

glaçat a la via morta esperant els grans d’arròs.

Arròs, arròs, arròs; os, os, os...

Fidel; desembre de 2012