2012

Acaba l’any amb una manifestació, quatre crits i el grinyol d’una porta.

Acabo l’any inhalant aires de desobediència al Parlament,

esperançadors senyals de fum. Crema de rostolls

i columnes de fum de derrota social com trens de posguerra.

Cues cada dimarts per un paquet d’arròs al costat de la feina;

aferrats a la cua i aliens als sopars orgiàstics i menyspreadors

de patiments de l’FMI i altres gàngsters sense escrúpols de l’Olimp.

I la cua trepitjant la porta principal on truca el fantasma ERO

i la por de sempre, ai la por- les pors- la cua de les pors !.

I què hi ha més enllà de la solitud ? Suicidis exprés, egoisme

o la desesperació de la desnonada amb fills que no rescaten:

STOP ulls enrogits de llàgrimes o destrossats per bales de goma

no hi ha dret aquest estat de dret; destralada sanguinolent,

tallada la cinta de la línia vermella inaugurant el no-res,

enterrant un elefant un infant sirià un estat del benestar.

Ells rescaten bancs, jo poemes, jo blocaire que dic jo memòria

jo encara una engruna d’esperança reclosa dins el teu somriure, sí.

Encara Barça, s’acomiaden “si em dius Adéu, que tinguem sort”

sort de tu i la teva abraçada minut 17.14 minut 22 Abidal, Messi sense fi...

Sí, encara Girona encara “Burn to run” encara vaga general,

encara discutint els dos eixos al porxo: encara tant dependents

encara Martí i Pol, encara l’estelada als balcons

(com ens volen treure la llengua els molt cabrons !).

Encara decidim ? Posem data a la democràcia, decidim-ho tot:

vestim de groc el barri de Gràcia per posar data a l’escola somniada.

Acaba l’any, acabo l’any dins un silenci que ja no és del tot silenci,

és onada i cala i vent de pomada a Menorca incubada retrobada

rere els Alps la Vanoise el salt d’aigua la passió forassenyada

un esclat de versos desembocant en marxa virtual d’amistats renovades.

Acabo l’any fent l’equilibrista i a sota el buit i el silenci dels llops,

les cendres del Carrillo, sufocant un incendi a l’Empordà,

Obama altre cop, la branca negra dient “per què?”.

Un any que corre com corren els quaranta més que les meves cames fatigades,

cronòmetre al tedi, metàfores engolides com tones de crisi i lluna al damunt.

Somnis de poeta retrobats a la cuneta, rasa curulla de colesterol,

i obertura de la finestra on tu camines, corres i enganxes els retalls.

Mira, ho veus ? el retrat de les nostres filles no és a l’altar, és al...carrer

on garbuix de complicitats i a l’horitzó un nosaltres un xic desenfocat,

un tsunami a punt de marxar marxar marxar.

Entre quatre crits i el grinyol de la porta, marxant; adéu 2012.

Fidel; 28 i 29 de desembre de 2012