En dic resistència

I

A aquestes alçades, la nit ja em cansa.

No tinc el braç prou llarg,

ni el puny de roure per lluitar

o per estimar enmig d’un bosc adust.

I m’abraço als silencis de la ciutat,

i el cor se m’esquerda amb un plor

quan t’escric versos nus de coratge.

“La culpa sempre la té el Sistema”, sempre dic,

i rebo mails estructuralistes de raó i d’insomni,

i , com campanes, em repiquen ressaques monzòniques,

blanques allaus que s’esllavissen,

viatge als meus pous, a les teves pors.

II

Cansat però, no camino a les palpentes. Encara

puc mirar i creure. I m’atrauen els teus ulls

eixuts de misèria que, com sirenes impossibles,

m’enquimeren com els blaus de l’horitzó.

Ja veus, amiga, m’he anat deixant les claus de casa

i el maleït Sistema - l’engranatge plusquanperfecte –

acostuma a vèncer fossilitzant els meus poemes adolescents.

Però encara..., encara conservo una engruna d’esma,

llibertats laberíntiques amb capacitat per enrunar i desenrunar

crepuscles de tonalitats roges. En dic resistència.

I si el cant dels teus ulls m’ofega o em defuig,

encara puc aixoplugar-me a les alçades

de les muntanyes més nevades,

llepar el coll dels teus poemes,

fins i tot definir, entonar aquelles cançons dels 70

entre herois anònims amb propostes col·lectives

i versos blaus i albades rogenques, amb l’afany de despertar.

A aquestes alçades, amiga, la nit em cansa,

però sempre se’m claven els teus ulls

com estels esmolats que no aturen el meu caminar.

Renaixença li dius ...? Jo en dic resistència.

Fidel; febrer de 2010.

Poema guanyador del 1º Premi poesia Nou Barris 2010