I
La ciutat estava irada
i molts sospiràvem entre pors.
El senyor discutir es discutia amb la
discussió.
Imperaven somnis destituïts,
un riu de plata que no era res més
que paper d’alumini reciclat, arrugat,
sec,
farcit -a tort i a dret- de tones de
grava premsada i d’altres sorolls.
Els nens li deien “hola” al foc i a les estrelles invisibles.
Les preadolescents ja volien fer soles
el passeig.
Els grans ens parlaven de tenir sentit
comú,
una expressió que sembla que digui molt
però que no diu absolutament res.
Els vells miraven els seus néts i les
càmeres,
i Gran Germà ho havia de mirar tot
però només aguaitava la noia que li
interessava
-el molt cabró!-.
II
La ciutat estava irada,
mirava l’altre amb recel,
i l’altre ens deia que hi hauria un gran
atemptat
i que moriria molta gent; i la policia
ens ho feia saber.
La ciutat amagava els seus poemes als
patis interiors.
Ciutat silenci, ciutats de clàxons en
escreix,
caus de gom a gom encastats entre
carrers que bullen
com grans d’arròs escaldats, atrafegats...
Pul·lulaven, això si, els mòbils a les
cruïlles
com aparadors de vidre il·luminats.
Tots capcots, endinsats als aparells,
inundats, capficats...,
passant pantalles com famolencs
lleopards,
creuant semàfors en àmbar.
I un grup que en un dia s’envia fins a
180 ‘whatsApp’.
I jo que n’era partícip.
I jo, un d’ells entre tanta multitud i de
genolls, i tan sol.
III
La ciutat estava irada
i molts sospiràvem entre pors.
I calia eliminar els indesitjables, van
pensar,
els que volen insertar-se però són massa
cars,
els no ‘sufragables’, els pesos ploma
del sistema.
Calia eliminar els ‘spams’ de les pantalles,
les tones d’aigües residuals que surten
dels wàters.
Perquè la ciutat irada està cagada i
caga molt,
i canalitza molt la dissidència, i té
molts trams,
traus soterrats on els poetes mai no gosen
escriure,
on rates i tot viu foraden la nostra
altivesa,
les nostres malmeses soles de les
sabates.
I també mirem el cel,
no sigui que un ‘kamikaze’ ens trinxi,
o ens caigui un test al cap o ens cagui
el colom de torn
que a la vegada també tremola sobre un
cable penjat.
IV
La ciutat estava, està irada
i molts sospirem cagats de por.
La ciutat, l’amagatall imperfecte,
el carrar travessat pel bus,
amalgama de cossos i ànimes
respirant oxigen ferit i el que en diuen
vida.
Ascensors pujant i baixant.
Mirades fugaces a les cruïlles del desig
pendent
també pujant i baixant
de muntanya a mar, de mar a muntanya.
Vasos sanguinis incomunicats,
senyal de prohibit, vorera feta runa
per l’espetec i els xiscles d’una metralladora
o pel pas d’una ambulància;
la fera del 2x1 als passadissos dels
supermercats,
el plor d’un nen amb un altre somni
destituït..
V
La ciutat irada sospirant,
supurant íntimament les severs pors,
les venes soterrades dels nostres
batecs.
Quan em penses, em mires, em desitges
i jo..., que no copso, endevino, sento,
penso...
absolutament res, com el sentit comú que
diuen.
Només amago les meves pors pels
passadissos
on les línies de metro es creuen;
on la probabilitat de trobar-te
és tan baixa com el termòmetre dels meus
llençols.
Tot plegat calcat als xiscles d’una ciutat irada
que sospira les nostres, la meva més
absoluta solitud.
I així, sense tu, encès i empès pel
llançaflames
de la ira, trepitjo aquesta, aquella
ciutat
encrespada com un mar sense treva. Ciutat
irada
sense els teus estels. Oh benvinguda...
solitud !
VI
Ciutat irada, ciutat que sospira,
ciutat que, de tan atapeïda,
supura basardes en escreix.
Ciutat que mira l’altre amb recel.
Ciutat de les distàncies,
ciutat que foragita els somnis
dels que venen i se’n van.
Ciutat que corre massa
quan passo els semàfors en àmbar.
Ciutat de les absències i les solituds,
com la lluna oculta per mostres de
ciment.
ciutat de les clavegueres sobreeixides.
I sol jo, com el poeta que cerca una pau
difusa,
que avui s’encrespa quan
he tornat a perdre un bus
on qui sap si potser hi anaves..., tu.
El Poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2015
