Dormir entre barquetes de poesia ???
...
Despertar; ara !!!

divendres, 16 de desembre del 2022

Un vol enmig de l'aigua

 


Un vol enmig del vidre de l’aigua.

Una fugida en tren nocturn

llarg com un petó humit.

Una brisa de tendresa

i la vostra mà fregant la meva,

filant el somni dins el meu.

 

Com flor famolenca

trufada de poemes vermells,

la set de vosaltres, tot curull d’afany,

jo, trepant directe als vostres ulls,

la llum, el so, la paraula,

el blau, la mar del goig.

 

El gorg, l’esquerda, la vena del viatge,

l’essencial per reviure al refugi

com es retroben les nostres mans

en aquesta estora cristal·lina

filant el meu somni dins el vostre.

I això, un vol, és prou i tot i més.

 

 

 Poeta roig (F.P.)

Abril 2020; refet desembre 2022


dissabte, 26 de novembre del 2022

Refugi


 Foto: Badia dels Alfacs; La Ràpita, Delta de l’Ebre; Fidel Picó 21/11/2022


Refugi, amagatall,

secret, perla...

Desig.

Aquí, tal vegada aquí

comença, s’endinsa, camina...

l’ànima més profunda de l’ésser...

Aquí, sí, és aquí on

           

Cremo de poesia;

 

M’empastifo de VIDA.

 

 

Poeta roig (F.P.)

Novembre 2022

divendres, 18 de novembre del 2022

Quan Déu

 

                                                          Foto: Cala Mateua (L'Escala)


Quan Déu va refer el món

guixant el darrer dels pecats,

tatxant els darrers versos,

tu i jo estàvem d’allò més distrets.

Jugàvem a pedretes

i ens llençàvem miradetes

de lluna gran, molt gran.

Ens brillaven els ulls

com sol al migdia,

i jo un dia vaig petonejar el teu peu

i rebolcar-me amb tota tu

per la platja un novembre humit.

 

Déu seguia ocupadíssim.

Tu i jo, que prèviament

ens havíem passat notetes,

ho estàvem encara més que ell.

Ell –Déu- seguia dalt de tot,

nosaltres seguíem entre diminutius

jugant a notetes, pedretes, miradetes

i a la platja escrivíem poemes

i el primer, el segon i el darrer

dels pecats vitals.

 

I vam començar a mirar la mar.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Abril 2020; refet novembre 2022


dimarts, 15 de novembre del 2022

Un dia (o reflexió política fugaç del que érem i som ara) (A partir d’uns comentaris pel WhatsApp, del grup dels 90)

 

Foto: la colla dels 90

Perquè de vegades la poesia és un ‘divertimento’ (reflexions, ironies...) quotidià més enllà de la pulcritud o la puresa tècnica. O almenys jo m’ho aplico o, tal vegada, jugo amb “l’anti-poesia”, però això és un altre debat; i avui la cosa va diferent


Un dia ets del 15M,

et passes als Comuns

i acabes al PSOE aplicant el 155

i votant el pijo del Collboni.

 

Un dia estàs per la desobediència,

Tens les samarretes més ‘revolution’

fins i tot vas a Urquinaona;

i va i et cremes

i acabes a JuntsxCat

escoltant poemes de la Laura Borràs

i justificant “l’entranyable” del Dalmases.

 

Un dia. Un dia vas a buscar

les urnes a la Catalunya Nord,

i un altre dia et despertes

votant ‘Cigronet’, o sigui pactant

les engrunes amb el Sánchez,

pactant amb la Colau

perquè a canvi et votaran

uns pressupostos a Madrid.

 

Però en els tres casos som feliços:

anem una vegada a l’any al teatre,

al Delta a fer una paella amb la furgo,

anem al Cadí a buscar bolets,

ens agraden les vacances a llocs exòtics

i acostumes a follar cada dos o tres setmanes.

I fem unes birres amb els amics els divendres,

i tens colesterol, una tendinitis a l’espatlla

i el Barça torna a perdre la Champions

i treballes molt, massa, o no...molt, o regular o poc.

 

Però segueixes un dia i un altre

i ets raonablement feliç o vas tirant

i jugues a pàdel o corres o fas bici

i les filles són precioses i van endavant.

 

Un dia, per fi, acceptes la derrota,

o almenys una victòria pírrica i efímera.

I recordes el primer petó,

el primer poema,

i aquella matinada de l’1 d’octubre,

i aquells “putos” anys 90

en que érem eternament joves i rebels i indepes,

(indepes quan no ho era ni el Tato),

i érem radicals, esbojarrats

i anàvem a Euskadi, Chiapas i Belfast,

i cantàvem “el qui no balli és policia nacional...”.

 

I ara no plou,

i un dia ets per fi,

un socialdemòcrata quasi convençut,

una engruna d’ordre més;

algú normalet que no arriba a totes les pilotes

(ni a les del 15M, ni a les de l’1O)

però vas tirant

i t’afanyes a recollir la roba estesa.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022


Dedicada a la colla dels 90: Jordi, Mendi, Àlex, Martí, Pep, Francesc, Irene


divendres, 11 de novembre del 2022

Fugida

 

                                    Badia dels Alfacs (La Ràpita). Foto: Fidel Picó (24 octubre 2022)


M’allunyava de molts,

baixava pel riu,

fugia fins al Delta.

 

I allà baix,

una pols, fang amable,

un sud content,

solitud entollada,

flamencs drets amb la pancarta del poeta.

I un vers que llença un bes

que arriba a la badia

on jo, sol, miro

una aigua que deu amagar

un gra d’arròs

que amaga una part de mi.

 

Fugia fins al Delta,

i encara i sempre hi fujo.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022


dissabte, 5 de novembre del 2022

Destral desada

 


Malgrat tant, salt al buit,

tanta corda fràgil,

tanta intempèrie,

tanta intimitat segrestada,

tanta escorxada,

tanta rapidesa;

tanta destral aixecada i cap avall.

 

Però hi ha aquella cosa que en diem amor:

el cim d’un desig conquerit.

Algú que deixa la destral

i espera que tu... vinguis.

I tu hi vas,

i la destral roman a fora, desada,

i arriba la lluna,

i tot s’encén,

i és un altre salt

i els cossos són un,

i tanta llibertat, tanta flama,

tot el desig del món.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Novembre 2022


diumenge, 30 d’octubre del 2022

Experiment amb els darrers versos

 


“...y éstos sean los últimos versos que yo le escribo”. 

(Pablo Neruda, darrers versos de ‘Veinte poemas de amor”

“...Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”

(Víctor Català, darrera frase de“Solitud”)

“...i tot el blat es torna pa de vida”.

(Joan Vinyoli, darrer vers de “Passeig d’aniversari”)

“...espero la flauta dolçament imbècil de l’amor”

(Maria Cabrera, darrer vers a “Ciutat cansada”)

“...Encara duia trenes / i encara deia “sí senyor” i “bones tardes” ”

(M.Martí i Pol, darrers versos del poema “L’Elionor” a “La Fàbrica”)



Cinc finals de llibre o darrers versos 

de poemaris enlairats als cims més alts 

de la literatura de tots els temps.


Victor Català. Martí i pol, 

Maria Cabrera, Vinyoli, Neruda,

Cinc lletragrans, cinc cims nevats:

Solitud, La Fàbrica, 

La ciutat cansada, Passeig d’aniversari,

Vint poemes d’amor


Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat 

amargament en son destí.

Encara duia trenes 

i encara deia “sí senyor” i “bones tardes”.

Esperava la flauta dolçament imbècil de l’amor,

i tot el blat es tornà pa de vida.

I aquests foren els darrers versos que jo li vaig escriure.


A la fàbrica d’una ciutat cansada, 

encara deia “sí senyor” . I duia trenes, 

i esperava la flauta dolçament imbècil de l’amor. 

I van passar molts versos i moltes solituds, 

i la filla i la néta de l’Elionor 

volien tot el blat per tornar-se pa de més de vida 

i menys de “sí senyor”. 

Finalment, i després de vint poemes d’amor, 

aquests van ser els darrers versos que li vaig escriure.


Poeta roig (Fidel Picó)
Abril 2020, refer octubre 2022


divendres, 21 d’octubre del 2022

Desactivar


“...seguir activant el xoc del rem...” 
FELÍCIA FUSTER 

 
Vaig ser estudiant de sociologia 
 i ara soc gat. 
Però no caço res -o gairebé res- 
 i no puc seguir activant el xoc dels rems 
perquè duc a sobre una tendinitis 
a l’espatlla dreta 
-maleïdes dretes, maleïts dolorets-. 
S’activen els segons d’un temps difícil, 
una mà esquerpa plena de neguit 
i pocs trens nocturns de llarg recorregut. 
Tants a la seva i poca sociologia; 
I jo vaig ser estudiant de sociologia, 
i tu mai no seràs reina 
-ni dama ni torre ni cavall...-. 
Els salts...només al buit -res de nou...- 
i caient com el sol aquesta tardor. 
Gat mirant per la finestra 
 i el xoc, el dolor del rem, 
el xoc del tren, el xoc del món 
que desactiva el nosaltres 
-nosaltres, peons de fireta-, 
 joguina som, metàfora esquinçada 
amb un pont enderrocat i una retirada a corre-cuita. 
Sí, un gat juga desesperat a caçar, 
i jo que vaig ser estudiant de sociologia 
i on els segons corren com les retirades, 
i el temps difícil i la boira quan caus, 
i els trens a la via del ferro : 
una peça de museu perduda per l’eternitat. 
Ulls de gat que aguaiten un món enderrocat. 

(Per la finestra...runes d’una joventut oxidada: 
un congelador desactivat que desglaça llàgrimes, 
un puny tan difícil d’alçar). 

Vaig ser estudiant de sociologia 
 i ara soc un gat angoixat 
que mira un món que plora. 


Poeta roig (Fidel Picó) 
Octubre 2022

divendres, 14 d’octubre del 2022

Sagna el cel ?

 

                       Foto: Finestra de Can Moles; Sant Pere de Torelló; 25 de setembre de 2022


                                    “...Rega la vida amb la nova savia l’home nou...”

                   Corbelles, Cançó de ZOO

 

 

Sagna el cel

i a sota el poble

gemega solitud.

La tardor empeny,

el poeta parla:

cels vermells

esmolen metàfores.

 

I sols el poble salva al poble

quan del reg de sang

en fa passió, trinxera;

reg de joia, reg al rec,

reg de vida.

 

Enrogeix el cel

i a sota el poble,

tenim memòria

i finestra per un nou cel,

i sols el poble,

sols el poble salva al poble,

rega la vida, rec vermell !

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Octubre 2022


dissabte, 8 d’octubre del 2022

Hi soc

 


“Ja no soc més que un arbre

que s’allunya del bosc...”

 JOAN VINYOLI

 

 Hi soc.

Hi soc octubre hi soc.

I em crida

el profund tresor

del frondós silenci

de tantes tardors.

I hi soc,

i torno a cantar(-me),

i la dansa de la fulla

i el silenci de l’arbre

i l’amagatall del fong,

i jo, enmig de tant poema,

soc talment un arbre

que s’apropa al bosc

per tants camins

de tanta tardor.

Per tanta traça de silencis

i el bec d’una flauta travessera

que em travessa

vers les profunditats

de tanta vida,

de tants colors,

de tants versos...

Hi soc.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

Octubre 2022





divendres, 30 de setembre del 2022

Per un sí, per un no


             Foto: Fidel Picó, 1/10/2017, Escola de les Aigües (antiga Jovellanos); Barcelona


Una poeta diu

que és trist un ‘sí’ i un ‘no’.

I...tal vegada, però més feixuc

és no dir, no poder dir,

ni un ‘sí’ ni un ‘no’.

No poder dir ni piu, ni poc, ni puc.

Perquè, si no puc dir ‘sí’

i tampoc puc dir ‘no’,

tampoc podré dir a mitges,

ni un ‘potser’, nu un ‘sovint’, ni ‘gens’.

I ni ganes de no poder dir.

I així la paraula

té la diran ells.

I això sí que és trist.

Així, i contradient la poetessa,

jo no vull un dia trist,

jo vull una urna

per dir ‘sí’ o dir ‘no’.

Per dir sí a la vida i a la llibertat

i dir no a un Estat maldestre

que ens tapia i cus la boca.

Jo vull la vida,

jo vull un U d’octubre

i SEMPRE en voldré un altre.

 

 

Poeta roig (Fidel Picó)

29-30 setembre 2022

 

1 d’Octubre 2017; ni oblit ni perdó.

Malgrat tant ara, malgrat tot, memòria i esperança.

dissabte, 24 de setembre del 2022

Ciutat de les absències i les solituds

 


I

 

La ciutat estava irada

i molts sospiràvem entre pors.

 

El senyor discutir es discutia amb la discussió.

Imperaven somnis destituïts,

un riu de plata que no era res més

que paper d’alumini reciclat, arrugat, sec,

farcit -a tort i a dret- de tones de grava premsada i d’altres sorolls.

Els nens li deien “hola” al foc i a les estrelles invisibles.

Les preadolescents ja volien fer soles el passeig.

Els grans ens parlaven de tenir sentit comú,

una expressió que sembla que digui molt

però que no diu absolutament res.

Els vells miraven els seus néts i les càmeres,

i Gran Germà ho havia de mirar tot

però només aguaitava la noia que li interessava

-el molt cabró!-.

 

 

II

 

La ciutat estava irada,

mirava l’altre amb recel,

i l’altre ens deia que hi hauria un gran atemptat

i que moriria molta gent; i la policia ens ho feia saber.

La ciutat amagava els seus poemes als patis interiors.

Ciutat silenci, ciutats de clàxons en escreix,

caus de gom a gom encastats entre carrers que bullen

com grans d’arròs escaldats, atrafegats...

Pul·lulaven, això si, els mòbils a les cruïlles

com aparadors de vidre il·luminats.

Tots capcots, endinsats als aparells, inundats, capficats...,

passant pantalles com famolencs lleopards,

creuant semàfors en àmbar.

I un grup que en un dia s’envia fins a 180 ‘whatsApp’.

I jo que n’era partícip.

I jo, un d’ells entre tanta multitud i de genolls, i tan sol.

 

 

III

 

La ciutat estava irada

i molts sospiràvem entre pors.

 

I calia eliminar els indesitjables, van pensar,

els que volen insertar-se però són massa cars,

els no ‘sufragables’, els pesos ploma del sistema.

Calia eliminar els ‘spams’ de les pantalles,

les tones d’aigües residuals que surten dels wàters.

Perquè la ciutat irada està cagada i caga molt,

i canalitza molt la dissidència, i té molts trams,

traus soterrats on els poetes mai no gosen escriure,

on rates i tot viu foraden la nostra altivesa,

les nostres malmeses soles de les sabates.

I també mirem el cel,

no sigui que un ‘kamikaze’ ens trinxi,

o ens caigui un test al cap o ens cagui el colom de torn

que a la vegada també tremola sobre un cable penjat.

 

IV

 

La ciutat estava, està irada

i molts sospirem cagats de por.

 

La ciutat, l’amagatall imperfecte,

el carrar travessat pel bus,

amalgama de cossos i ànimes

respirant oxigen ferit i el que en diuen vida.

Ascensors pujant i baixant.

Mirades fugaces a les cruïlles del desig pendent

també pujant i baixant

de muntanya a mar, de mar a muntanya.

Vasos sanguinis incomunicats,

senyal de prohibit, vorera feta runa

per l’espetec  i els xiscles d’una metralladora

o pel pas d’una ambulància;

la fera del 2x1 als passadissos dels supermercats,

el plor d’un nen amb un altre somni destituït..

 

 

V

 

La ciutat irada sospirant,

supurant íntimament les severs pors,

les venes soterrades dels nostres batecs.

 

Quan em penses, em mires, em desitges

i jo..., que no copso, endevino, sento, penso...

absolutament res, com el sentit comú que diuen.

Només amago les meves pors pels passadissos

on les línies de metro es creuen;

on la probabilitat de trobar-te

és tan baixa com el termòmetre dels meus llençols.

Tot plegat calcat  als xiscles d’una ciutat irada

que sospira les nostres, la meva més absoluta solitud.

I així, sense tu, encès i empès pel llançaflames

de la ira, trepitjo aquesta, aquella ciutat

encrespada com un mar sense treva. Ciutat irada

sense els teus estels. Oh benvinguda... solitud !

 

 

 VI

 

Ciutat irada, ciutat que sospira,

ciutat que, de tan atapeïda,

supura basardes en escreix.

Ciutat que mira l’altre amb recel.

Ciutat de les distàncies,

ciutat que foragita els somnis

dels que venen i se’n van.

Ciutat que corre massa

quan passo els semàfors en àmbar.

Ciutat de les absències i les solituds,

com la lluna oculta per mostres de ciment.

ciutat de les clavegueres sobreeixides.

I sol jo, com el poeta que cerca una pau difusa,

que avui s’encrespa quan

he tornat a perdre un bus

on qui sap si potser hi anaves..., tu.

 


 

El Poeta roig (Fidel Picó)

Abril 2015

La (meva...)


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d’homes i dones perduts

que, des d’una ciutat podrida de silencis,

hissen l’esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.

Fidel; 2008


POESIA


LLIBERTAT


JUSTÍCIA


POESIA


!!!!!!


(...)